La gran novel·la de Barcelona
Des de fa anys, bull la polèmica de si la ciutat carece d'un relat majúscul i panoràmic
icoy32340957 barcelona 1950 foto historica plaza espa a tranvia160108192130
La vaig comprar en una parada del mercat de Sant Antoni, usada però sense esgrogueir, en tapa dura, i la vaig llegir amb l’entusiasme dels 15 anys, quan descobreixes la sopa d’all cada tarda un parell de vegades. La Noria, que així es titulava l’obra, és potser la més barcelonina de totes les novel·les han guanyat el premi Nadal. I acaba de fer 65 anys.
Si hem de ser francs, l’efemèride balla un pèl: Luis Romero la va acabar d’escriure a Buenos Aires el setembre del 1951 i consta en els annals del Nadal com el premi d’aquell any, encara que el taló amb les 35.000 pessetes de llavors l’hi entreguessin la nit de Reis del 1952 durant una vetllada a l’Hotel Oriente, al final de la Rambla, en lloc del Ritz, on se celebra ara (impossible anomenar-lo Palace).
En qualsevol cas, el relat ve a tomb perquè des de fa anys bull a l’olla el debat sobre si Barcelona, a diferència d’altres ciutats, no compta amb la seva gran novel·la panoràmica. Dublín tindria l’Ulisses, de Joyce; Madrid –«ese sepulcro, esa cucaña»–, La Colmena, de Cela; Londres, les grans novel·les de Dickens, i Nova York, el calidoscopi que Dos Passos va fer amb Manhattan Transfer. ¿Però i la capital catalana? Almenys, la suposada polèmica ha generat un blog (www.barcelonallibres.cat) en què Jordi Sabater (Barcelona, 1975) compila i bolca fragments de novel·les que passen aquí. I n’hi ha moltíssimes, que per això la Unesco l’ha declarat Ciutat de la Literatura.
La gran novel·la de Barcelona, ai. Algunes tenen més calat literari que La noria –què es pot dir, per exemple, de Vida privada, de Josep Maria de Sagarra; La ciutat dels prodigis, de Mendoza; o Nada, de Carmen Laforet, el primer Nadal de la història–, però l’obra de Luis Romero té el mèrit o la peculiaritat de deixatar fins a tal punt l’argument –no hi ha cap trama– que la verdadera protagonista no és cap altra que la ciutat.
Blanc i negre
Com en una pel·lícula neorealista en blanc i negre, per les seves pàgines desfilen 37 personatges, un per capítol. L’assumpte arrenca amb Dorita, una meretriu que es retira a les tantes després d’haver fet la nit, i prossegueix amb el taxista que l’ha portat fins a casa. En el tercer capítol, agafa el relleu la filla del xòfer, que treballa en una llibreria, i així successivament, com els catúfols de la nòria aboquen l’aigua a la naquera l’un darrere l’altre. La ciutat com a protagonista col·lectiva durant les 24 hores d’un dilluns de juny.
Un llibre ja gairebé oblidat –¿potser perquè l’autor va combatre a la División Azul?–, però la lectura del qual segueix resultant interessant pel viatge que proposa a la Barcelona dels primers anys 50, la de la vaga del tramvia, el racionament i els talls de llum. Una ciutat proletària, burgesa i de raval, on els personatges s’entrellacen en una geografia partida en dos per la Diagonal: la rica i la pobra, barris on es fuma Camel de contraban i barris on s’ha de triar el tabac abans de cargolar-lo.
La novel·la condueix a llocs amb noms i cognoms, alguns ja desapareguts: el cine Publi, El Molino, el bar Cádiz, el restaurant Can Tipa, la sala de ball La Rosaleda, el Rigat, amb les seves butaquetes de vímet… Des del Tibidabo, «viejo y majestuoso, presidente perpetuo de la ciudad», fins a la línia del mar: «Por el Paseo Nacional cruzan del puerto hacia la Barceloneta los cargadores del muelle; algunos llevan blusas blancas».
Coses d’aquí
Fa anys, l’escriptor Sergi Pàmies va irrompre en la controvèrsia amb un llibre excel·lent, La gran novel·la sobre Barcelona, que és en realitat un llibre de contes, un retrat sarcàstic de la ciutat, els seus urbanistes i aquelles coses que aquí succeeixen: les poques vegades que plou i els lladres de paraigües, el soroll de les motos als carrers costa amunt, la de vegades que les excavadores topen amb un tresor arqueològic al preparar els fonaments d’un pàrquing o l’avorriment dels diumenges, quan els parcs s’omplen de pares separats.
Benvinguda sigui la polèmica si convida a parlar de llibres.
