Mig segle de discoteques

Hi ha un abans i un després en l'oci nocturn a partir de mitjans dels anys 60, quan va irrompre a Platja d'Aro el fenomen de les discoteques, que va anticipar temps de canvis i ruptures socials i de nous models estètics. Fa mig segle que les dones van començar a ballar soles i sense sostenidor a Catalunya al ritme de música enllaunada procedent del món anglosaxó, amb èxits com 'Satisfaction', dels Rolling Stones. L'onada pop-rock i la música negra arribaven a locals amb generosos decibels, begudes alcohòliques en got de tub, fumera de cigarrets, llums psicodèlics i gogós animant una pista envoltada d'altaveus gegants.

La primera discoteca a trencar amb el concepte clàssic de sala de ball va ser Tiffany's de Platja d'Aro, inaugurada el 19 de juny del 1965 per uns emprenedors suïssos, dues setmanes abans del concert dels Beatles a la Monumental de Barcelona. Tiffany's va ser un oasi de tolerància i desinhibició dins de la foscor de la dictadura franquista. "Va ser pionera per la seva modernitat. Era un espai aïllat de la realitat exterior, amb un disseny arquitectònic acurat. Un lloc oníric on la música i la llum convidaven a entrar en una dimensió hedonista, en què el discjòquei emergia com el xaman de la pista de ball", descriu Xavier Castillón, autor del llibre 'Nits d'Aro'.

Castillón afirma que Ricardo Urgell es va inspirar en aquest local quan el 1966 va obrir el Pachá a Sitges, la llavor de l'imperi de les dues cireres, que més tard també va tenir seu a Platja d'Aro. Aquesta turística localitat de la Costa Brava va albergar altres santuaris del ball: Paladium (1966) i Maddox. Oriol Regàs va rellançar aquesta última amb enorme èxit el 1968. "Entrar a Maddox era com baixar als inferns de Dante amb les dones més guapes", deia en aquella època l'arquitecte Óscar Tusquets. "Als anys 70, en una mateixa nit, hi havia 20.000 persones ballant a Platja d'Aro", destaca Castillón.

Hi ha antecedents a Tiffany's, però no tan transgressors. El 1953 va néixer a Barcelona Bikini, un complex lúdic amb sala de ball, minigolf i pista de bitlles a la Diagonal, llavors avinguda del Generalísimo Francisco Franco. Va ser el primer recinte on es va sentir música gravada, encara que va haver d'abandonar la iniciativa perquè el Sindicat de Músics no permetia la reproducció mecànica. No va tornar a tenir 'dj' fins als anys 70. Les Enfants Terribles, en ple Raval, es vanagloria de ser la discoteca més antiga de Barcelona, i continua al mateix lloc. Segons els seus actuals propietaris va iniciar la seva trajectòria el 1963, encara que no queda clar que en aquells primers anys es punxessin discos, el factor diferencial de la 'boîte' o discoteca respecte de l'antic règim de la sala de festes amb orquestra.

LA BOLA REFLECTANT

"La proliferació de les discoteques és meteòrica a partir de 1966 i va aparellada amb la consolidació del fenomen de la música pop-rock anglosaxona, que comença a ser difosa per la ràdio. Els joves senten una irrefrenable necessitat de poder ballar en locals dotats de potents equips d'amplificació del so, sota una bola amb trossets de miralls que gira", exposa Miquel Barcelonauta, autor del blog Barcelofilia, que ha superat els 1.300 articles dedicats als vestigis de la ciutat.

Al voltant del Turó Park, a prop de la plaça de Francesc Macià (llavors Calvo Sotelo), comencen a obrir-se discoteques on se senten discos d'importació, com Key Club o Baccará (que va acumular una col·lecció de vinils fabulosa com saben els que en van adquirir exemplars a la 'chamarilería' pròxima als antics Encants on va aparèixer als anys 90). El seu epicentre va ser el carrer de Beethoven. El nucli més aviat 'pijo' creix als anys 70 amb les obertures de 98 Octanos, Don Chufo i la seva pista giratòria, Charly Max (després Fibra Óptica) i Metamorfosis.

"En aquestes sales, els joves de famílies adinerades abundaven, però els fills de la classe mitjana també n'eren clients habituals per la fascinació que generava tot el que estava de moda, i per aparentar més nivell social del que realment tenien en un context sociopolític presidit pel desarrollisme franquista", analitza Barcelonauta sobre aquells anys en què els adolescents amb possibles s'uniformaven amb polos amb l'etiqueta del cocodril, pantalons Levi's i mocassins Sebago. 

Aquest nucli per sobre de la Diagonal es complementa amb 'Tuset Street', el regne de la intel·lectualitat amb discoteques com Runner (1965) o Coupe 77 (1969) i amb la zona alta del carrer de Muntaner on Regàs va impulsar Bocaccio (1967), el punt de trobada de la 'gauche divine' amb les seves ganes de sobrepassar les normes establertes. La model i actriu Teresa Gimpera va prestar la seva imatge a Bocaccio, de la qual també era accionista. "Hi anava sola, sempre t'hi trobaves algú. Això era inversemblant", comenta Gimpera.

EL METEORIT SIDERAL

Notícies relacionades

La disco, dècada a dècada

Pistes de ball en extinció a Barcelona

Planeta 2001 (1969), a Consell de Cent, va captivar pel seu deliri alienígena. Els combinats se servien en copes amb forma de roca plutònica, meteorit sideral, mòdul lunar o ovni. Cada còctel tenia recipient propi, com l'Sputnik, una espècie de peixera amb potes de nau espacial plena de brandi, menta i licor de taronja. Fede Sardà, propietari de Luz de Gas, va ser un dels seus 'dj'. S'escapava a Londres i a París a comprar les novetats internacionals. "Però al final el millor era anar a Perpinyà. Allà podia sentir els discos", diu Sardà, que destaca que va ser la primera sala amb cambreres darrere de la barra. "Això sí, disfressades de marcianes", riu. El secret de l'èxit d'una discoteca, segons ell, radica a saber connectar amb el moment i vetar l'entrada a camells. "La droga és el pitjor", sentencia.

Xavier Agulló va ser cronista de la vida nocturna des de la seva columna 'Las mundanas' a 'El Noticiero' i després a 'El Periódico'. "La millor època van ser els anys 80. Barcelona era un festival. La nit tenia un punt més culte que la 'movida' madrilenya. Era un ambient més 'new wave' en locals que sorprenien pel seu disseny. La frase de llavors era: '¿Dissenyes o treballes?'", explica Agulló. Per ell, la discoteca que va trencar amb tot en aquella dècada va ser Studio Ono, al carrer del Pi, a l'altra riba de l'Up & Down a Pedralbes. "A Studio Ono les noies entraven despullant-se i es follava sobre els pòdiums. No s'havia vist mai res d'igual. Es va enfonsar per culpa que donaven garrafa, i això ningú ho perdona", diu. S'iniciava una era més salvatge que ja és una altra història.