El mercat de la misèria s'expandeix a les Glòries

Les fortes ratllades que espatllen l’aspecte d’un dels focs de la vitroceràmica deuen ser el motiu pel qual dies enrere va acabar a les escombraries. Tota l’encimera, que a part d’això està perfectament, llueix ara sobre el terra de la desembocadura de la Meridiana amb la plaça de les Glòries. És el producte estrella de la parada d’un xaval que agafa un grapat de cables elèctrics per convèncer un vianant que tafaneja per allà. 

 «Funciona bé, amic. Tu prova a casa i si et dona problemes et torno els diners. Deu euros i és teu», s’afana a explicar el venedor ambulant. La seva plaça és una peça més d’entre el mosaic d’infortuni que es desplega per aquest espai, l’infeliçment conegut com mercat de la misèria. Mentre el debat polític se centra en el retard i el cost del túnel de les Glòries, a dalt, a la superfície i a la vista de tothom, un nodrit grup de persones que no paren de créixer intenta subsistir en una ciutat que gairebé pretén no veure’ls.

 

La plaça del tramvia, el museu del Disseny i els turistes també formen part d’aquest paisatge. El mostrari a la venda supera la imaginació de qualsevol. Des de cascos d’espeleologia fins a termos, batedores americanes, quadros i llums; però s’emporta la palma el gran assortiment de roba, calçat, joguines i material electrònic. Un supermercat de la pobresa, un basar de la penúria que s’ha enquistat a la zona i que cada vegada compta amb més habitants en els més de 25 anys d’història, quan va començar al voltant de l’antic mercat dels Encants. «La majoria som magribins, però també hi ha uns quants romanesos i subsaharians, i fins i tot algun d’aquí», diu Abdessamie, un marroquí de 30 anys.

Tots aprenen ràpid la singular coreografia que executen amb la Guàrdia Urbana. «Solen estar a 150 metres i observen. A vegades venen i hem de desmuntar la parada o fins i tot escapar. Ens retirem i uns 15 minuts després que marxin ens col·loquem en un altre punt de les Glòries», relata Abdessamie. Des de l’ajuntament s’incideix que l’operatiu va més enllà de la seguretat i la neteja i també comprèn les àrees de prevenció i inserció social, però s’apel·la a les «limitacions competencials» per abordar la problemàtica, alertant que moltes d’aquestes persones en situació vulnerable «procedeixen de l’àrea metropolitana».

Les sancions es regeixen per incompliment de la norma de venda ambulant de l’ordenança cívica, que contempla sancions de fins a 500 euros. Molts productes es venen a un o dos euros, i la majoria no passen dels cinc en un entorn on el regateig és pràctica habitual, com també l’intercanvi entre venedors, ja sigui per ampliar el mostrari a la venda o bé forçats per les seves pròpies necessitats. El Pablo es retira content a casa després d’haver comprat una moto de joguina per al seu nen, que no va tenir Reis. 

«M’ha costat 2,30 euros i a la botiga em sortiria per uns 30, ¿oi?», comenta. L’escenari és dur. «Ja sé que la gent del top manta està malament, però nosaltres estem fins i tot més fotuts perquè el que venem és el que trobem a les escombraries», relata Abdessamie. El jove magribí surt en defensa de la immensa majoria dels seus companys: «No és veritat que aquí el material sigui robat; no en la seva majoria».  

Futur

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Tan instaurat està el mercat de la misèria que hi ha fins i tot dues paradetes mòbils de beguda i menjar. Amb preus molt ajustats, és clar: «El bocata costa 1,50 euros, els refrescos un euro i el cafè 50 cèntims», detalla Abdessamie. Les necessitats són tan flagrants que ningú pot negar-les. Però la inquietud va per barris i també té a veure amb les queixes dels propietaris de parades dels Encants, en el seu flamant edifici d’autor, que temen pel seu futur. «Cada vegada n’hi ha més. A vegades tenen més públic que nosaltres. Ells pateixen, però nosaltres estem cada vegada més asfixiats, amb menys ingressos i pagant autònoms, manteniment...», detalla l’Edgar, mentre assenyala un centenar de metres d’estesa irregular on es venen mitjons i guants, igual que ell.

Mariló Cepero, que regenta una merceria als Encants des dels anys 90, quan encara estaven en el seu anterior emplaçament, demana una solució que compatibilitzi totes les necessitats. «Potser un espai amb lloguers simbòlics normalitzaria la seva situació i milloraria la nostra», diu. Entre els veïns, Albert March coincideix en la idoneïtat d’ubicar-los en un lloc amb garanties. Si no és així augmentaria els controls perquè «deixen molta brutícia i afecten la imatge de la ciutat». La Chelo replica i demana no perdre la perspectiva, mentre presumeix d’un tres quarts adquirit per cinc euros. «És qüestió de prioritats; la seva és saber què podran menjar demà –sosté–; la nostra hauria de ser que la supervivència no fos una preocupació per a ningú».