El cotxe va atropellar els 'escarbats' ciclistes

El 1897, Ramon Casas va pintar el famós quadro del tàndem, que es va penjar a la cerveseria de referència del modernisme, Els Quatre Gats. Quatre anys després, el quadro va ser reemplaçat per un altre del mateix autor i amb els mateixos protagonistes, però asseguts en un cotxe. L’anècdota és tota una metàfora de la mala passada que li va jugar el cotxe a la bicicleta al segle XX. Els ciclistes van lluitar per aconseguir carrers llisos i transitables. El cotxe es va trobar la infraestructura a punt i va fer fora la bicicleta amb una virulenta batalla de mig segle.

«El mapa de Bordons pretén codificar quins espais són transitables. Els ciclistes van ser els primers a reclamar l’adequació dels carrers», explica Santiago Gorostiza, historiador de l’Institut de Ciències i Tecnologies Ambientals (ICTA).

«Aquella va ser la primera vegada que els usuaris dels carrers es van unir per reclamar aquell espai, que fins aleshores era competència de l’Estat i de l’exèrcit», afirma Ruth Oldenziel, investigadora de la Universitat d’Eindhoven (Holanda). Dos canvis importants van enfonsar el poder ciclista. Per un costat, l’aparició del cotxe, que es va trobar els carrers ja preparats. Per l’altre, l’abaratiment de la bicicleta, que la va convertir enmig de la classe treballadora.

«Als anys 80 i 90 del segle XIX hi ha molts reportatges i anuncis de bicicletes. A partir del 1900, pràcticament desapareixen: la bicicleta era part de la vida, però tots els reportatges se centren en els cotxes», observa Oldenziel. No obstant, hi ha alguns indicis reveladors. Un reportatge de la revista Mirador, del 1931, diu: «El vehicle de dues rodes va conèixer fa anys a casa nostra la màxima popularitat com a mitjà de transport interurbà. Però la bicicleta va ser matada per la congestió del trànsit i pels automòbils a bon preu. Avui, la màquina humil s’ha refugiat en les barriades extremes». «És a dir, la bicicleta era una cosa d’obrers», resumeix Gorostiza.

Notícies relacionades

Quan la bicicleta regnava a Barcelona

Demanen dimissions per la deriva religiosa d’una escola de Terrassa

«Els que volien impulsar el cotxe van llançar una campanya molt clara: els vianants eren una cosa que interrompia el flux dels cotxes. Els ciclistes eren indisciplinats. Es va arribar a anomenar-los ‘escarabats’. Es van crear centenars de noves reglamentacions. La violència envers els ciclistes va ser desconcertant a tot arreu», explica Oldenziel, basant-se en 16 estudis històrics portats a terme en nou països.

La bicicleta va adquirir fins i tot matisos polítics. «Els fills dels membres dels clubs ciclistes, al passar-se al cotxe, veien la bicicleta com una cosa inapropiada, de classe treballadora, associada al socialisme i a l’anarquisme», relata la investigadora. El redisseny de la ciutat en funció dels cotxes va començar a concebre’s als anys 20. Van caldre, però, dècades de pressions, inversions i deduccions fiscals per reemplaçar la bicicleta. Als 50, encara hi havia a Barcelona més bicis que cotxes. Van començar a declinar als 60.