Trump, una mina d'or per a l'humor gràfic

Manel Fontdevila, Vizcarra, Miquel Ferreres, Pablo Ríos i Antonio Guzmán. Cap d’ells ho dubta ni un segon: Donald Trump té tot el que un humorista gràfic pot desitjar i és un filó per als seus pinzells. Són unànimes: «És una mina d’or per a un dibuixant», «És d’aquells personatges que en diem agraïts», «Tot ell és en si mateix una caricatura».  

    «T’adones que no fa falta caricaturitzar-lo perquè fas un retrat de la realitat i tot ell és una caricatura», admet Vizcarra (Montblanc, 1967), que ja ha traçat un parell de retrats del president dels EUA per a 'Interviú', un com si fos l’Ànec Donald sobre el globus terraqüi. «Tot en ell sembla de mentida, no sembla real, des del pentinat fins a les ganyotes i aquell bronzejat permanent tan rar… és una mica Benny Hill, grassonet i amb aquesta pinta de perseguir les dones. Ens riem del seu aspecte, però en realitat no saps si agafar-te’l seriosament o de broma perquè les animalades que diu fan molta por».    Ho corrobora Manel Fontdevila (Manresa, 1965), que ja ha dedicat a Trump diversos acudits, alguns a la revista satírica digital Orgullo y Satisfacción d’aquest mes. «Ara ens riem d’ell i el ridiculitzem pel seu físic peculiar i la seva estridència però té un poder molt gran i hem d’anar amb compte de no riure-li les gràcies –adverteix–. Tenim la responsabilitat de fer un retrat exacte del que representa i pensar en el que fa falta denunciar, caricaturitzant més l’actitud que el seu aspecte físic. Un dia haurem de posar-nos seriosos perquè està donant pistes que farà realitat tot el que va prometre. Hem de prevenir-nos davant els trumps que poden venir al dar­rere». 

    És «llaminer» dibuixar-lo, afegeix el creador de la Parejita. Però «com que és un showman i un provocador que resulta còmic és més complicat fer la caricatura de la seva pròpia caricatura. És més fàcil fer-la a algú que es creu seriós i demostrar que és patètic». Amb ell coincideix el mestre de la caricatura Miquel Ferreres (Barcelona, 1950).  

«El que el fa extrem és el càrrec que ostenta –considera Ferreres, que ja ha ironitzat sobre Trump en els seus acudits d’EL PERIÓDICO–. És un personatge inèdit i sembla fàcil de dibuixar però és tan extremat i estereotipat, de tanta exageració, que sembla que tu no hi tens res a fer». «És com un personatge de telesèrie barata, un ídol televisiu barreja de Gil y Gil i Ruiz Mateos, un xulo piscines i un sicari de cara malhumorada. No és un home distingit però hi ha molta gent espantada amb ell», opina. 

 

Acudit de Ferreres sobre Trump a la secció d'Opinió d'EL PERIÓDICO. 

Vizcarra.

  A Ferreres li crida l’atenció el que tothom pot veure: «La corbata més llarga del que és convenient; la jaqueta sempre sense cordar, potser per fer creure que és més mascle que ningú i que no té fred…; els cabells inenarrables de rocker de barri de fa 50 anys…». Però al dibuixar-lo, més que en la cara es fixa «en la postura, en com camina, com posa el cap». Perquè la seva cara és molt «anodina» tot i «la pell blanc-rosada que tu veus d’aquell color de pastanaga que no saps si és maquillatge o què és».

    Tampoc focalitza en el físic l’historietista Pablo Ríos (Algesires, 1978) en els gags de Presidente Trump. Dios perdone a América, que va publicar abans de Nadal, i on al marge de la portada, en què va traçar la seva cara de «malcarat i desafiant-te amb mirada d’esbirro», les tires se centren en el missatge. «No m’interessava posar èmfasi en la caricatura i sí focalitzar en el que va prometre en campanya i el que podia venir després perquè qualsevol declaració seva, encara que faci por, dona per a molts acudits –explica l’autor d’'Un punto azul pálido'–. La idea era mostrar que se sentiria molt perdut a l’arribar a president dibuixant-lo molt petitó en un Despatx Oval que li quedés gran». 

Notícies relacionades

Trump, en la diana de l'humor

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

    Amb els seus missatges també ironitzen Ferrús i Modgi en la historieta d’El Trumpo, dibuixada per a la web d’'El Jueves' per Antonio Guzmán. Per a ell és algú «que sempre busca atenció, que dona la nota». «És com un actor, una mica com Reagan al seu dia, però sortit del pressing catch i la tele». «Em dona molt de joc i em resulta fàcil –afegeix–. Intento captar els gestos que el fan reconeixible i aquells cabells grocs de cotó de sucre i la cara taronja. És un personatge atractiu per dibuixar però com a home té un contrapunt molt negatiu».

    A tots els costa recordar personatges tan caricaturescos com Trump, encara que alerta, a nivell local és a Aznar a qui no dubten citar.