Els nens ja xuten

Una llei pensada, creada i aplicada per lluitar contres les màfies que trafiquen amb nens futbolistes o estrelles del futur (unes normes impulsades per la Comissió Europea i fetes realitat per la FIFA) han provocat, durant els últims mesos, el caos, la inquietud, el desencant, el plor i la desil·lusió en el futbol més modest, en el futbol més infantil, en aquells clubs (a Catalunya hi ha 1.341 entitats) i terrenys de futbol en què els nens, a partir dels cinc anys, intenten divertir-se, aprendre, socialitzar-se, integrar-se i practicar esport.

El temor que es mantinguessin aquells pisos pastera en què vivien un munt de nens portats de diversos països amb el ganxo de convertir-los en estrelles, la possibilitat que se segueixin fabricant adopcions de conveniència i la sana intenció d'acabar amb aquesta varietat d'explotació infantil va fer que la FIFA legislés sense tenir en compte les situacions perifèriques, la casuística de cada país i, sobretot, com va denunciar el mes d'abril del 2014 el Síndic de Greuges, Rafael Ribó, discriminés els nens estrangers que es troben a Catalunya i creés una sèrie d'obstacles incomprensibles per a la pràctica del futbol.

MISSIÓ IMPOSSIBLE  / El cas és que fins al 26 d'octubre -quan la Federació Espanyola de Futbol i la Secretaria General de l'Esport de la Generalitat van decidir flexibilitzar, suavitzar, posar una mica o molt de seny en els requisits que necessita un nen per jugar a futbol- la situació era desesperant. La necessitat de formalitzar una fitxa a la Catalana s'havia convertit en missió impossible, especialment per als nens nascuts fora d'Espanya que residien a Catalunya.

Els formularis, ja que n'hi havia diversos tipus, arribaven a incloure fins a 22 documents per cada nen, que podien ser des de la partida de naixement o baptisme del noi fins a un text, escrit per ell mateix, en el qual explicava per què volia inscriure's en aquell club i, fins i tot, per què volia jugar a futbol. Als pares se'ls demanava de tot, no només el contracte de treball sinó també que especifiquessin els seus ingressos econòmics. També a la mare, que, si no treballava, havia d'assenyalar i certificar que es dedicava «a les feines de la llar». A més a més de passaports i permisos de residència de tota la família.

UNA POLÈMICA FINESTRETA / «Ha sigut com tornar, no al futur, sinó al passat. Ha sigut tornar a aquella finestreta del franquisme del vuelva usted mañana i, quan tornaves, sempre, sempre, et faltava una pòlissa», assenyala Jose V. Madolell, director esportiu del modest Alzamora CF, envoltat d'instàncies, papers, certificats, documents i cartes als Reis Mags dels seus nens, en les quals explicaven, amb finíssima cal·ligrafia, que volien jugar a futbol perquè «m'ho passo bomba i tinc molts amics a l'equip».

Malgrat que des de la Federació Catalana de Futbol, amb uns funcionaris que sempre han sigut gentils i reconeixen que la documentació era excessiva, es van passar els últims mesos avisant els clubs que el tràmit de les fitxes seria «molt enrevessat i provocaria multitud de repeticions i rebutjos», el cert és que a l'octubre van arribar a acumular-se gairebé mil sol·licituds, de les quals ara ja tan sols en queden, segons un portaveu federatiu, «menys d'un centenar».

PAPERS I REQUISITS / La pressió dels clubs modestos, l'absurditat de la llei, el reconeixement per part de l'Espanyola que gairebé res tenia sentit i, sobretot, la intervenció de la Secretaria General de l' Esport de la Generalitat ha permès, des del 26 d'octubre, que els requisits per als estrangers nacionalitzats i/o amb dos anys de residència a Catalunya siguin idèntics, és a dir, mínims (certificat de dos anys de residència i compliment de la Llei d'Estrangeria, és a dir, DNI i permís de residència) per poder accedir a una fitxa provisional amb què començar a jugar.

«El que hauríem d'haver fet -segueix explicant Madolell- és haver enviat a la FIFA les fotografies dels nostres nens, d'entre cinc i deu anys, plorant cada vegada que els dèiem que seguien sense poder jugar perquè ens faltava un paper, la federació ens demanava un document més o havia rebutjat un dels que hi havíem enviat». Madolell, que igual que Tomàs Desembre, president de la Penya Barcelonista Bàrcino, ha lluitat molt perquè canviessin les normes, ha arribat a explicar que a una dona, que va tenir el seu fill de soltera, casada ara i que el seu marit ha reconegut el xaval, li exigien «un certificat on digués que el fill era extramatrimonial».

Notícies relacionades

LaLiga elimina el seu comunicat sobre les llotges vip després de les amenaces del Barça

Dos cursos sense deixar empremta

SOLUCIÓ IMPROVISADA / La intervenció de la Generalitat, suggerint o obligant la Catalana a aplicar la llei catalana per sobre de la llei privada de la FIFA, ha permès els últims dies que s'agilitzessin un munt de fitxes i que les famílies de centenars de nens tornin a somriure. «Estic convençut que si les normes haguessin sigut normals, assenyades, simples, s'haguessin federat 4.000 o 5.000 nens més dels que s'han federat», explica Desembre. I insisteix que, de moment, «s'ha resolt l'embut d'una manera provisional», ja que la FIFA fa un any que no respon totes les propostes suggerint reflexió i un canvi radical de la llei sorgides des de Catalunya i res fa pensar que acabin modificant les seves estrictes normes antimàfia.

«Cada dia -explica Madolell, que, com tots, es desviu pels seus nens-em creuo al nostre camp amb el pare d'Alessandro, un nen de 6 anys a qui li van demanar que certifiqués quin era, en aquests moments, el seu suport econòmic i va fer un document en el qual explicava que viuen dels 420 euros que li entregava mensualment l'INEM. I, és clar, la Federació Catalana li va respondre que amb això no podia viure. I és veritat, amb això no es pot viure, però és tot el que guanya aquest home».