Laika, petita gran factoria d'animació

El principal objectiu de l’estudi d’animació Laika és fer pel·lícules que importin. Que transcendeixin el temps i que et robin el cor. I hi estan posats des que van començar el seu camí el 2005, naixent de les cendres de l’antic Will Vinton Studio (que havia format part de la producció de 'La núvia cadàver', de Tim Burton) sota la batuta de Travis Knight, fill d’un dels fundadors de la multinacional Nike.

    La seva fita era conduir l’animació stop-motion cap a un altre nivell, modernitzar els seus postulats sense perdre la base de la seva essència. És a dir, seguir rendint homenatge als pioners de la disciplina, com Willis O’Brien, responsable de l’animació de la mítica marioneta de King Kong, i el seu gran deixeble, Ray Harryhausen, però al mateix temps investigant el potencial de les noves tecnologies per hibridar l’element artesanal amb el digital. El resultat d’algunes de les seves innovacions es va materialitzar en un prototip de màquina impressora 3D gràcies al qual van aconseguir aportar una quantitat més gran de possibles expressions a les cares dels seus protagonistes. Una autèntica revolució tècnica per la qual l’estudi establert als afores de Portland, Oregon, va acon­seguir el Premi de l’Acadèmia de Cine a l’Assoliment Científic l’any ­passat.

    La primera pel·lícula de la factoria es convertiria en un fenomen de culte i s’encarregaria d’establir totes les bases de l’univers Laika. La barreja entre llum i foscor, fantasia i malsons a l’hora d’acostar-se a l’imaginari infantil ja estava molt present a 'Els mons de Coraline' (2009), una personalíssima reescriptura de l’obra de Neil Gaiman passada pel filtre del talent visionari de Henry Selick, també responsable d’una altra obra fundacional del nou cine de stop motion com va ser 'Malson abans de Nadal'.

    La seguiria 'El alucinante mundo de Norman' (2002), en què els responsables de Laika van consolidar la seva proposta i van continuar avançant en la perfecció del seu llenguatge a través d’una història que homenatjava el cine de terror de sèrie B a partir del punt de vista d’un nen incomprès per tots aquells que l’envoltaven. Amb 'Els Boxtrolls' (2014), l’estudi va intentar configurar una faula més bigarrada visualment i més pròxima al públic infantil, obtenint com a resultat una nova peça d’orfebreria d’exuberant minuciositat.

Cim poètic

Ara tornen amb la pel·lícula 'Kubo y las dos cuerdas mágicas', en què aconsegueixen altra vegada una nova fita en el camp de les proeses tècniques gràcies a la precisió de les textures i el detall i refinament amb què componen cada fotograma. Però aquest nou treball també està impregnat de nivells de sensibilitat poètica desbordants. Se submergeix en paisatges d’enorme imaginació sensitiva i plàstica que sorgeixen del folklore i la cultura tradicional japonesa i ens condueixen a través d’un viatge de ressonàncies mitològiques, el que inicia el nen orfe Kubo per aconseguir alliberar-se de la maledicció que pesa sobre la seva família. Entre l’èpica i l’intimisme. Entre l’aventura i l’emoció. Així és una pel·lícula que parteix de la idea dels contes, de la màgia de narrar històries, de la tradició oral, i que ens condueix per terres, oceans i boscos ignots habitats per déus, samurais i bèsties monstruoses.

94 setmanes de rodatge

Notícies relacionades

Neixen els Premis CRIT per reconèixer als creadors de contingut en llengua catalana a l’entorn digital

Els petons impossibles

Els responsables de Kubo reconeixen que aquesta ha sigut la seva obra més ambiciosa. Un creuament entre el cine de David Lean i el d’Akira Kurosawa, en què han hagut de construir marionetes tan petites com els origamis que apareixen en la pel·lícula al so de la música màgica del nen, de només uns centímetres, fins a l’esquelet d’un gegant demoníac de més de cinc metres d’altura. 

    En total, l’equip va trigar 94 setmanes de treball a rodar 133.096 fotogrames animats que han acabat per compondre una de les obres més importants i boniques del cine d’animació contempo­rani.