Guerra de sexes i egos a Atrium

És la segona entrega de la seva 'Trilogia de la imperfecció' i arriba amb el mateix patró que el del debut. Primer punt a favor. Si la versió que va presentar Raimon Molins de Nora, a partir de 'Casa de nines', d’Ibsen, va jugar amb el llenguatge cinematogràfic de forma aventurada, repeteix la mateixa tècnica de maridar cine i teatre en 'Júlia', inspirada en 'La senyoreta Júlia', del suec August Strindberg. De nou, a la Sala Atrium un altre dramaturg nòrdic i capital en l’aixecament dels fonaments del teatre modern. I de nou, un personatge femení atrapat, que busca sortida a una desesperació vital que, malgrat estar escrita a finals del segle XIX, transcendeix el seu temps. Així passa sempre amb els clàssics. Si Nora s’enfrontava a un entorn que no la comprenia, Júlia (Patrícia Mendoza), filla d’un noble, fa servir totes les seves armes de seducció per atraure l’ambiciós criat Jean (Jordi Llordella), algú decidit a rebel·lar-se contra la seva condició servil. Tot passarà en una nit boja de Sant Joan. La criada Cristina serà testimoni de com el seu nòvio cau a les xarxes de la seva senyora.

Júlia i Jean juguen al gat i a la rata, a través d’un pols d’egos propi de l’eterna guerra de sexes. Suposava una relació contra natura en el temps en què es va escriure l’obra. Perquè ella és una senyoreta, i ell, un lacai. Avui, però, Molins traspassa aquesta interpretació. Segon encert. Ja no es tracta només d’enfrontar dues posicions socials, sinó dos personatges que seran víctimes de la desorien­tació de no saber com relacio­nar-se una vegada ha acabat el joc de la seducció. Aquí sí que veiem que pertanyen a dos mons diferents. El director també juga amb la diferència de classe en els dos papers femenins d’aquesta peça de Strindberg: Júlia va vestida com una moderneta d’avui, mentre que Cristina llueix la roba pròpia d’una criada, un vestit llarg i fosc, de finals del XIX.

LA PEL·LÍCULA DE 1951

Notícies relacionades

Les caramelles omplen Súria de música

La bellesa salvatge de Roses

És aquesta una de les moltes llicèn­cies de la direcció de Molins, que torna a engrandir un espai limitat (en dimensions) com l’Atrium. Ho fa amb projec­cions del film suec del 1951 sobre l’obra de Strindberg, i també amb l’ús del vídeo en directe, com ja va fer amb Nora. Li permet aprofitar el recurs audio­visual del primer pla, tan impropi del llenguatge teatral. La projecció de la pel·lícula original no funciona sempre de la mateixa manera. Perquè no acaba de quallar en el viatge a la infància que, en paral·lel, recrea Llordella en escena.

Sí, és un altre encert el treball impecable dels seus intèrprets. L’expressiva Patrícia Mendoza és, quan toca, fràgil i severa. Mireia Trias sempre dona el to de l’observadora Cristina, i Jordi Llordella compon un Jean en tots els seus perfils: superb i atribolat. Fins i tot diu algunes frases en... ­¡suec! ¿Per què? Molins és un director que no es talla i li agrada provar-ho tot.