elPeriódico.com

Verniolle, departament d'Ariège, França. Finals d'agost. Al poble tots coneixen Hermínia, la catalana que va lluitar contra els nazis. «És aquella casa d'allà, la del marc blanc -indica la farmacèutica-. Saludi-la de part meva». Al sentir una veu en català que la reclama, Hermínia obre la porta i dubta. Comença saludant en francès barrejat amb espanyol, però de seguida flueix el català de la seva infància. Porta vestit de gala, amb la seva medalla de cavaller de la Legió d'Honor enganxada al pit. Està a punt d'anar a la cerimònia del 66è aniversari de l'alliberament de Pamiers, un poble veí.

marcel barrera

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 72 de la secció de Contraportada de l'edició impresa del dia 08 de setembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

-És clar que no. Segueixi'm. És a prop.

-Aquí és una cosa important. Vénen l'alcalde, el cap de la policia, el cap dels bombers, tots uniformats.

-Era agent d'enllaç del maquis. Passava ordres d'un batalló a un altre esquivant els controls alemanys.

-En bicicleta. La meva mare em va cosir una bosseta de roba i allà hi ficava les ordres. Després treia el seient de la bici i enfonsava la bosseta al tub, tan fondo com fos possible. També ens pentinàvem amb monyos molt alts i allà hi amagàvem documents.

-Deia que anava a buscar menjar per al meu germà petit. Quan ets jove tens molt coratge.

-Metralladores desmuntades i altres tipus d'armes.

-Principis del 1943.

-Vivíem a prop d'aquí, a la masia d'una família francesa que ens va acollir quan vam fugir d'Espanya. Al principi no hi havia maquis, però cada dia el meu germà i jo vèiem més suposats llenyataires rondant per allà: eren els futurs guerrillers. «¿Vols ser un petit soldat?», em van preguntar un dia. Em van posar a prova amb missions fàcils i aviat vaig entrar a l'estat major de la tercera brigada de guerrillers espanyols a les forces franceses de l'interior. La masia es va convertir en un centre de reunió del maquis.

-¿I no tenia por?

-Em fa més por ara, quan ho penso. Llavors estàvem entre l'espasa i la paret, no podíem fer res més.

-Quan vam passar la frontera, el 39, jo tenia 12 anys i 5 mesos, me'n recordo perfectament. Vam tardar cinc dies a arribar caminant a França des de Figueres i ens van metrallar pel camí. Això era por.

-Per poca cosa que poguéssim fer, volíem ajudar perquè a França no li passés el mateix que a Espanya, que no li robessin la república.

-Nosaltres vam passar per diversos camps: Argelès, Saint Cyprien, Bram... Però al final ens va acollir un matrimoni que ens va tractar com a la seva família.

-Em va fer molta il·lusió. És un reconeixement per a mi i per a tots els que van sacrificar la vida per França.

-Al travessar la frontera va ser com si la vida s'hagués acabat, com si el que vivíem a França fos provisional. Era com un somni. Durant molts anys vam tenir la maleta preparada per tornar i començar allà on ho havíem deixat. Però el temps passa i ja són més de 60 anys aquí. He esperat tota una vida, però ja no espero més. Els meus pares i el meu marit són enterrats aquí; els meus fills, els meus néts i la meva besnéta viuen aquí. ¿Què hi pinto jo allà?

-M'he fet a la idea de quedar-me aquí, però no passa ni un dia que no pensi en Espanya, en Tordera, en la meva infància feliç a la masia del meu oncle, amb els meus cosins, i a la meva escola, un centre modern, laic i mixt que tenia un bust de Ferrer i Guàrdia a l'entrada.

-És descoratjador, però confio que els joves reaccionaran. Jo em veia com un soldat de la pau i pensava -¡que innocent que era!- que un cop acabada la guerra hi hauria pau a tot el món. Però sempre hi ha hagut guerres. Vam arriscar la vida per la pau i no hi ha pau enlloc.