elPeriódico.cat

Antoni Segura Catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona

Avui fa 75 anys que Josep Sunyol i Garriga, diputat d'ERC, president del FC Barcelona i de la Federació Catalana de Futbol i fundador del diari La Rambla, era assassinat a la carretera de Madrid a la Corunya. Pocs dies després d'iniciada la guerra civil, el president del Parlament de Catalunya, Joan Casanovas, li havia encarregat que es desplaces a València i a Madrid per fer d'enllaç polític amb les autoritats republicanes espanyoles.

maría titos

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 7 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 06 de agost de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

EL DIJOUS 6 d'agost es dirigia al front del Guadarrama, que s'havia convertit en un front clau per a la defensa de Madrid, acompanyat de Pere Ventura i Virgili, periodista de La Rambla i de La Humanitat, un tinent i un xofer. Era un front encara inestable on les posicions variaven d'un dia per l'altre. Sense adonar-se'n travessaren la línia del front i, a prop d'una caseta situada en el quilòmetre 52 de la carretera, foren capturats i afusellats per les tropes rebels. A dia d'avui, encara no s'ha pogut determinar el lloc exacte de l'afusellament ni se n'han pogut recuperar les restes.

Josep Sunyol havia intuït molt aviat que el futbol estava destinat a convertir-se en un fenomen de masses, però també que l'esport podia esdevenir una eina immillorable en la formació de la joventut i en la regeneració nacional i ciutadana de Catalunya, com ens recorda Jordi Badia en un llibre de propera aparició (Josep Suñol i Garriga. Viure i morir per Catalunya) editat per la Fundació Esport i Ciutadania, que intenta reviure actualitzats els seus ideals pel que fa a l'esport com a formació de ciutadans compromesos amb la realitat sociopolítica i el país.

Així, des de mitjans dels anys 20, Sunyol encunyaria un lema que condensava gran part del seu ideari polític i esportiu: Esport i ciutadania. Es tractava d'educar els joves en l'exercici de l'esport, beneficiós per a la salut i pel desenvolupament de determinats valors -esforç, superació, treball en equip, solidaritat amb els companys, objectius comuns...-, la qual cosa no es podia fer al marge, ans tot el contrari, d'uns valors republicans -llibertat, democràcia, igualtat d'oportunitats..., de ciutadania en suma- i de regeneració nacional, de país, de catalanitat. L'esport com a fenomen de masses hauria de transmetre també aquests valors als espectadors. De fet, durant la dictadura de Primo de Rivera el FC Barcelona ja havia destacat per la seva catalanitat quan en el decurs d'un partit amistós amb el CE Júpiter el públic escridassà la interpretació de la marxa reial espanyola, per la qual cosa fou clausurat el camp de les Corts durant mig any i el president Joan Gamper, obligat a dimitir i comminat a marxar a l'exili. Anys després, en una conferència titulada Esport, escola de ciutadania, Josep Sunyol deia que arran d'aquells fets es va adonar «de la relació entre l'estadi i el carrer», reafirmant així el seu lema Esport i ciutadania.

I, tanmateix, després de la guerra civil la figura de Sunyol va caure en l'oblit. No en va, tot i haver estat afusellat a principis de la guerra, formava part dels vençuts. Ni tan sols el FC Barcelona o ERC en conservaven poc més que un record vague. Va caldre esperar fins a la dècada dels anys 90 quan tot un seguit d'iniciatives, que culminaren en la publicació del llibre Josep Sunyol, l'altre president afusellat, de Josep Maria Solé, Carles Llorens i Antoni Strubell, la col·locació d'un monòlit en el lloc aproximat de l'afusellament i la dedicació d'un carrer a Barcelona, començaren a recuperar la seva memòria. Avui, 75 anys després dels fets, la citada fundació, de la mà del seu president Mario Romeo, procedeix a restaurar el monòlit i realitza un petit homenatge a Sunyol allà on va trobar la mort, en el quilòmetre 52 de la carretera de Madrid a la Corunya.

És bo que hi hagi institucions preocupades per recuperar el record d'aquells que en moments tràgics varen saber donar la vida per les llibertats i per un ideari que hauria de ser guia per a tots els aficionats i practicants de l'esport. I és bo recordar-ho també per tots aquells que neguen l'afirmació que el Barça és més que un club. Ho neguen perquè no entenen que aquesta afirmació no fa referència als resultats, que poden ser millors o pitjors i, a vegades, com va succeir durant la dictadura, condicionats per unes circumstàncies polítiques alienes a la pràctica de l'esport, sinó a la seva trajectòria en defensa de la catalanitat i els valors democràtics.

HO RECORDAVA l'enyorat Ernest Lluch quan a la campanya de les eleccions a la presidència del club del 2000 afirmava, en contraposició a d'altres candidats, que ell no seria mai un forofo perquè el seu Barça és un símbol viu de ciutadania i de compromís democràtic i de catalanitat que no s'avé amb els no valors dels hooligans, disposats a admetre el tot s'hi val per obtenir l'èxit esportiu a qualsevol preu i amb menyspreu dels valors que haurien de ser consubstancials a l'esport. Aquell mateix any l'Ernest també era assassinat per defensar la necessitat de salvaguardar la preeminència de les llibertats en el conflicte basc. Catedràtic d'Història

Contemporània de la UB.