El plor de les coses

És una delícia, tornar aVinyoli. Més enllà del plaer exquisit, hi ha una intensitat que transporta. Delícia vol dir això, també, i és en aquest sentit que

tornar-hi resulta beneficiós. Un bàlsam moral. El retorn aVinyoliés sempre una lliçó de com afrontar l'alegria i el despit, l'acolliment i la tristesa. A «Sunt lacrimae rerum» ens parla del daltabaix i del neguit, de la proximitat de la mort en un dia d'estiu: «Que l'estiu matusser no faci gaire mal». I de la paciència, el bon vi i la moderació per fer front al desgavell on vivim. «Ajudem-nos els uns als altres», clama el moralista, mentre «els arbres es clivellen» i «els fruiters regalimen goma». El poema és una excursió pels paisatges que li són més propers i més amables: Tamariu, Pals, la Torre de les Hores, Begur...que el va acollir i que ara el recorda amb un recorregut pels carrers costeruts, amb plaques que són petges dels seus poemes. I, enmig dels «camps d'arròs de l'Empordà xops d'aigua», el plor de les coses: «plora el temps, / plora la vida no viscuda, / plora també la vida que hem viscut». I el record dels amics que ja no hi són, «en una tarda càlida d'estiu», mentre tot es mou i oscil·la i et fa trontollar, excepte si «tu i jo vivim al botó de la roda», allà on es pot prendre un «aperitiu amb cloïsses / ben amanides amb llimona i pebre». Sempre és hora de tornar a Begur, quan el plor de les coses ens colpeix.