Abstrets

La sensació és que estem perduts en l'abstracció. Víctimes d'una alienació nacional que s'ha oblidat de la realitat. Només així s'entén que Artur Mas inauguri amb pompa un carreró sense sortida en homenatge al 9-N. Si l'independentisme no estigués extasiat, seria el primer a indignar-se. ¿No hi havia més carrers? ¿És necessari ridiculitzar un acte en què van participar més de dos milions de persones? L'expresident es va animar a crear un argument ad hoc, el car-reró és una via cega «perquè hem tapiat l'entrada als nostres adversaris i donem sortida a les nostres llibertats». La tesi és grotesca -i també falsa: no existeixen carrerons sense entrada-, però reuneix els dos elements bàsics de tot discurs nacionalista: ells, els adversaris, i nosaltres, els herois de la llibertat.

En l'abstracció independentista, qualsevol element del món exterior és modulat per encaixar en el seu paisatge. Ja sigui el brexit, el triomf de Trump o la mort d'una dona a Reus. I, sens dubte, el Govern del PP és la millor musa del procés, il·lumina des del martirologi fins als discursos pirotècnics de Rufián. Però si el PP inspira el llenç sobiranista, també pot decidir deixar de fer-ho. I, llavors, potser descobrim que, de tant anar a la contra, Catalunya s'ha quedat sense idees de país. Potser l'independentisme està en un carreró sense sortida, però la verdadera tragèdia és que ens conformem amb una abstracció.