La imprescindible unitat de la manifestació

Deu ser per casualitat. Però la data elegida pel Tribunal Constitucional per fer pública la seva sentència sobre el tan grapejat Estatut és molt inconvenient per als que pretenguin organitzar manifesta­cions públiques de desacord, o fins i tot d'acord, amb el seu contingut. Les raons són òbvies i no necessiten detall. Si, a més a més, la idea és fer una crida a tots els catalans descontents a coincidir físicament al centre de Barcelona, el repte adquireix una dimensió més gran. Només un dissabte a la tarda és una data convenient, fet que obliga els que hi ­vagin a sacrificar un cap de setmana ­renunciant a protegir-se de les ­altes temperatures en llocs més temperats.

Encara que no hi ha dades objectives, no sembla agosarat afirmar que, a falta de conèixer la sentència, el primer impacte de la resolució ha deixat insatisfeta una proporció considerable de ciutadans catalans tant per la retallada que anuncia com per la manera com va ser acordada. El grau d'insatisfacció pot variar en intensitat, sens dubte. Però l'obligació de les forces polítiques i de les associacions ciutadanes és convèncer sobretot els més tebis de la importància que té exterioritzar el rebuig al tracte donat a l'Estatut i a les successives retallades –raspallades, diria algú– a què ha estat sotmès. Els recomptes d'assistència a la manifestació diferiran, i cadascú portarà l'aigua al seu molí. Però finalment les imatges que podrem veure a la premsa i la televisió no mentiran, si bé pocs ho voldran reconèixer.

Causa una certa inquietud co­nèixer les discussions al voltant dels detalls organitzatius de la convocatòria i dels lemes i símbols que l'han de presidir. En el fons, són qüestions secundàries, però que poden posar en perill l'objectiu perseguit, que, com s'ha comentat, és aconseguir que tots els descontents amb el resultat, i la manera d'obtenir-lo, estiguin presents a la comitiva. Si per tacticismes de vol gallinaci, per interessos partidistes, o simplement per ­personalismes mal entesos, es trenca o fins i tot només s'esquerda la unanimitat en la protesta, es corren dos riscos.

Notícies relacionades

El Govern cedeix davant d’ERC i fragmentarà la injecció de més recursos per tenir estabilitat sense pressupostos

El fiscal superior de Catalunya planteja recuperar l’arrest de 30 dies per multireincidència

El primer, naturalment, és fer evidents discrepàncies que poden ser i seran magnificades pels que vulguin devaluar-ne l'abast. El segon és que alguns ciutadans, els més tebis, desencantats davant el mal exemple dels líders, optin finalment per preservar el cap de setmana estalviant-se les molèsties i la calor que la participació en una manifestació multitudinària, una tarda calorosa d'un dissabte del mes de juliol, comporta. I amb això contri­buir a fer que les imatges no representin d'una manera fidedigna l'extensió del malestar imperant.

Hi ha símptomes, recolzats en desitjos, que el bon sentit s'imposarà. Aquesta vegada els nostres representants polítics i socials no ens poden fallar. Tenen prou marge i imaginació per trobar fórmules que preservin íntegrament l'objectiu fonamental. Que és, ni més ni menys, que de la manifestació es pugui deduir d'una manera objectiva el mal que tot el procés de discussió de l'Estatut, i la sentència coneguda, han suposat per a un encaix satisfactori de les aspiracions catalanes dins de l'organització política espanyola. Ens hi juguem molt. No tant a curt termini, on poc es podrà ­variar. Però, com ja ho han comentat experts constitucionalistes, en realitat ara s'inicia una nova etapa el final de la qual dependrà de la ­fermesa, determinació i astúcia amb què Catalunya jugui les seves cartes. El primer pas és el d'aquesta manifestació, en què a l'hora de preparar-la ningú hauria de fer un pas en fals.