«Atrapada, infectada... ¡L'infern!»

Manuela Velasco dorm al llit de casa seva amb el mateix coixí de l'Hotel Melià de Sitges en què va passar la nit de l'apoteòsica estrena de [REC] en l'edició del 2007. «Aquell dia vaig ser tan, tan, tan feliç que volia emportar-me una sensació a casa», recorda. L'endemà, va baixar a la recepció i va demanar que li venguessin el coixí. L'actriu madrilenya, simpàtica i expressiva, ens regala aquest episodi evocador just després de presentar [REC]4, amb què es tanca la gran sèrie de terror zombi.

-¿El personatge de la reportera Ángela Vidal és el més semblant que hi ha en el cine espanyol a la tinenta Ripley d'Alien?

-¡Això són paraules majors! Un dels grans encerts de [REC] és que els personatges són gent normal que de sobte ha d'enfrontar-se a una cosa terrible i incontrolable. La tinenta Ripley implica preparació, heroisme, i el meu personatge no és una heroïna, simplement és una persona que ha d'aprendre a sobreviure. De totes maneres, confesso que m'he mirat molt en Sigourney Weaver [protagonista d'Alien] i en la Jodie Foster d'El silenci dels anyells... Encara que elles són absolutes mestres en el tema d'explicar el terror i... jo sóc el que sóc (riu).

-Però el personatge està abocat, ho vulgui o no, a ser una heroïna.

-Fixa't que, a nivell temporal, l'acció de les dues primeres [REC] i d'aquesta última entrega transcorre en unes quantes hores, potser uns dies. Però és veritat que el viatge intern d'Ángela és molt gran, gairebé homèric. Entra sent una noieta frívola, tonteta, despreocupada, i de sobte es veu atrapada, infectada, envoltada de mort, zombis, sang. ¡L'infern! Al final si Ángela sobreviu és perquè acaba sent una dona molt enfadada. ¡No em fotreu més! ¡Deixeu-me en pau! Jo, entre nosaltres, també tenia una mica aquesta sensació en el rodatge: que estava farta de passar-ho malament. Que em deixessin en pau (somriu).

-¿Ha sigut el rodatge més dur?

-Per descomptat. Les dues primeres entregues van ser cansades, però hi havia molts plans seqüència i al final corries, rodaves i la càmera atrapava el que atrapava. Pim pam. A [REC]4, com que està rodada a la manera tradicional, s'ha hagut de repetir moltíssim. Tres setmanes abans del rodatge vaig fer preparació aeròbica per poder córrer, lluitar i parlar al mateix temps. Però crec que em vaig preparar massa i al final el Jaume [Balagueró] em va dir que ho feia massa professional, ¡que havia de semblar que tot em costava molt més!

SEnD[REC]4 és el tancament de la sèrie de terror més fructífera de la història del cine espanyol. Miri enrere: ¿podia imaginar una cosa així quan van presentar [REC] aquí el 2007?-De cap manera. És una mica també la part bonica d'aquest viatge: que no hi havia cap expectativa amb el primer [REC]. Pensàvem que ni s'estrenaria. ¿Què estem fent? ¿A qui li pot agradar una pel·lícula de zombis rodada amb càmera subjectiva com un fals documental? Pensàvem que potser s'estrenaria en algun país llunyà. M'imaginava Corea... Però mira quina gran sorpresa: hem viatjat per tot el món, la sèrie ha entusiasmat a Mèxic, el Canadà, els Estats Units, França... Una bogeria.

-¿Va veure el remake americà en què el seu paper l'interpretava Jennifer Carpenter, la germana de Dexter a la sèrie homònima?

-No el vaig veure. T'ho juro. I ja em val...

Notícies relacionades

L'amor és fantàstic

Mike Cahill : «Hi ha una por al sentiment i la sinceritat que no comparteixo»

-Vostè va guanyar el Goya a la millor actriu revelació amb [REC], però se la veu actuar molt més a la televisió o al teatre que al cine.

-No tinc una carrera que em permeti poder elegir... No tinc guions a la tauleta de nit ni de cine ni de tele ni de res. A mi m'agrada actuar, i si he d'elegir, elegeixo el teatre, però no anteposo res. Que m'agradaria fer més cine, doncs sí, però és que l'altra opció m'entusiasma i m'omple igual.