elPeriódico.cat

Dediquem un terç del dia a la feina, ens marquem grans objectius, ens submergim en tasques que ens roben l'energia, tot i que moltes les oblidarem demà mateix, i fem un esforç enorme per fer-ho tot ben de pressa. Però preguntes al carrer quins són els motius que donen sentit a la vida i la gent respon: practicar esport, passejar pel camp, xerrar sense mirar el rellotge després d'un bon àpat i consumir cultura en privat L'agenda pública que bolquen diàriament els noticiaris és una amalgama sens fi de picabaralles polítiques, macroxifres econòmiques i febrils debats sobre assumptes llunyans. En contrast amb aquest full de ruta ple de grans titulars, els interessos particulars del personal componen un mapa ocupat per éssers estimats i tasques tan poc transcendents com cuidar el jardí, sentir música a l'iPhone o veure un partit de futbol de l'equip favorit per televisió.

Més informació

• EL PERIÓDICO convida els lectors a que ens diguin quines petites coses el fan més feliç

• Tags: Societat

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 2 de la secció de (vacia) de l'edició impresa del dia 10 de juliol de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

Afrontar una adversitat

Al QUADERN DEL DIUMENGE ens hem plantejat el repte d'enumerar i desentranyar les raons íntimes que animen la vida privada de la gent. ¿Què és el que ens fa estar contents? ¿Quins són els plaers que donen sentit a la nostra existència? Molts personatges coneguts s'han animat a revelar la seva llista de motius per ser feliços.

En aquest cor, la veu dels que han hagut d'afrontar una important adversitat té una rellevància especial. Si hi ha algú que ha sabut trobar sentit a la vida són els que alguna vegada han sentit que ho perdien tot. ¿A què ens aferrem en aquesta situació? ¿Quin és el clau roent al qual agafar-se quan l'existència crema? «No existeix una fórmula universal, però la motivació última té a veure amb sentir unes profundes ganes de viure, i aquestes ganes només apareixen quan has tocat fons i has acceptat la teva nova la realitat», explica Isidre Esteve.

Un accident va enviar el motorista de la Seu d'Urgell a la cadira de rodes el 2007, després de passar tres mesos en una uci amb les vèrtebres fracturades. El dia que va sortir de l'hospital el va embargar una sensació que té molt a veure amb el plantejament vital en què avui habita. «Recordo que anava en el cotxe amb la meva dona i, a l'enfilar la Ronda Litoral de Barcelona i veure les palmeres de la mitjana, em vaig quedar bocabadat i no vaig poder evitar dir: '¡Mira quines palmeres tan guapes!'. Era juny, el camp estava preciós i jo no vaig parar de celebrar-ho pel camí de tornada a casa. La meva dona devia pensar que em trobava malament, però em sentia millor que mai», recorda l'esportista. Tot aquell col·lapse dels sentits va venir acompanyat d'una reflexió. «Vaig pensar: ara mateix podria estar mort, o sigui que això no m'ho vull perdre».

Després hi ha el dia a dia, ple de temptacions per defallir, però l'Esteve diu haver interioritzat, fins al més profund del seu ésser, que ara no té una vida pitjor que abans, sinó diferent. «A vegades trobo a faltar disposar d'un port USB a les cames, per connectar-les i posar-me a caminar, però diàriament només me'n recordo que vaig en cadira de rodes quan veig algú que va en cadira de rodes», revela.

La derrota del desànim

En la seva adaptació a la nova situació, ell creu que va ser crucial la disciplina d'esportista a la qual estava habituat. Es va aferrar a això i a totes les coses amb las quals ara és tan feliç com abans ho era amb unes altres: competeix en carreres de cotxes adaptats -amb un fins i tot va tornar a córrer el Dakar-, fa conferències sobre motivació, col·labora amb una fundació que investiga tècniques de regeneració de la medul·la espinal i disfruta «pujant a la muntanya» i seient «en una terrassa a dinar amb familiars i amics. Són els meus nous plaers de la vida», explica.

«A mi em va ajudar una frase: l'única derrota és el desànim», diu Irene Villa, que va perdre les cames als 12 anys en un atemptat d'ETA a Madrid. Ara en té 32, tres carreres (Psicologia, Humanitats i Comunicació Audiovisual), és una fanàtica de l'esquí adaptat i els seus plaers de la vida són: «Fer esport, anar en bici, passejar, anar al cinema i viatjar». Acaba de publicar un llibre, Saber que se puede, on ofereix el seu testimoni a aquelles persones que, com ella, han de fer front a l'adversitat.

Ha tingut temps de fer moltes coses, però ella creu que el seu gran èxit és difícil d'anotar en un currículum: «No oblidaré mai el que em va dir la meva mare quan érem a l'hospital: 'Tenim dues opcions, odiar i ser unes desgraciades tota la vida, o assumir el que ens ha passat, perdonar i tirar endavant'», explica.

No va ser fàcil per a ella triar el segon camí. «M'ha costat 20 anys alliberar-me de l'etiqueta de víctima», adverteix. Però ha après que tot depèn de com veus la realitat, no de la realitat. «Hi ha qui es treu les lentilles a l'anar-se'n a dormir. Doncs jo em trec les cames. Si ho pensen bé, en els dos casos parlem de pròtesi», diu amb una naturalitat que estremeix. Tant com la seva conclusió més greu: «Les persones més felices que he conegut són les que estan més en contacte amb elles mateixes. En aquest sentit, sí, he d'estar agraïda a l'atemptat, perquè ha fet de mi una dona més feliç», afirma.
¿Com és possible que aquelles persones que de lluny sembla que tenen més motius per sentir-se desgraciades són les que transmeten més alegria? «La clau és entendre que mai perds res, sinó que ho canvies per una altra cosa. Jo vaig perdre una cama, però vaig guanyar un monyó; vaig perdre un fetge normal, però en vaig guanyar un altre amb forma d'estrella», explica Albert Espinosa. El novel·lista, guionista, realitzador i columnista d'EL PERIÓDICO, de 37 anys, s'ha passat més de mitja vida lluitant contra el càncer, però el seu testimoni, lluny de ser un relat trist, és una comèdia sense final. «Quan m'anaven a tallar la cama li vaig fer una festa de comiat. Vaig ballar amb ella el bolero Espérame en el cielo. A l'hospital, quan es moria algun dels nois que tenia càncer, acostumàvem a dir que ens repartíem la seva vida. A mi em van tocar 3,5 vides. Per això faig tantes coses», explica.

L'humor com a salvavides
L'última novel·la d'Albert Espinosa, Si tu em dius vine ho deixo tot', però digue'm vine, comença amb aquesta frase: «Quan creus que ja has trobat totes les respostes, ve l'Univers i et canvia totes les preguntes». ¿Com se li pot arribar a trobar aleshores sentit a l'existència? «A mi em van donar un 2% de possibilitats de sobreviure. Quan passes per això, li perds la por a la mort i et concentres a fer el que t'aporta felicitat. El meu màxim plaer és nedar, és la reunió més important que tinc cada dia. Però també li dóna sentit a la meva vida veure pel·lícules, practicar thai-boxing, inventar històries i conèixer gent. M'encanta la gent, s'expliquen unes històries molt potents», diu el titular d'aquesta potent història.
Espinosa assegura que l'humor l'ha ajudat a sobreviure. «Aquest element està present en totes les persones que han hagut de fer front a un contratemps important i han sabut capgirar la situació», assenyala Anna Forés, pedagoga experta en resiliència. Aquesta paraula no és nova al diccionari, però sí que ho és el seu ús massiu. En els últims anys, a causa en part de l'ambient depressiu que ha estès la crisi, s'ha popularitzat el terme, que al·ludeix a la capacitat per convertir una adversitat en autèntic vent a favor, relectura del clàssic «el que no et mata et fa més fort». «Tothom pot arribar a ser resilient, perquè tots tenim fortaleses que desconeixem. Només quan ens enfrontem a l'adversitat ens adonem del que som capaços de fer», assenyala Forés. En la seva opinió, en tot procés resilient és clau «buscar-li petits sentits a la vida, millor que grans, i tenir-los molt presents en el dia a dia».
De resiliència en saben molt les persones que han hagut de mirar de cara el càncer. El cirurgià Vicente García Fons, especialitzat en intervencions de mama, n'ha conegut a unes quantes i ha observat en elles reaccions que contradiuen la lògica. «He vist dones aparentment pusil·lànimes treure del seu interior una força que elles mateixes desconeixien», destaca.
El mecanisme s'acostuma a repetir: «Davant la notícia, el més habitual és que d¿entrada hi hagi un defalliment anímic, però una setmana més tard, en la següent consulta, arriben amb ganes d'encarar la situació», explica el metge. ¿Què ha passat durant aquella setmana? «Hi ha una espècie de reset psicològic. Els valors de la persona que s'està enfrontant a un càncer canvien, i el que abans la preocupava, ara no. Normalment acaben sortint enfortides de la situació», explica el doctor García Fons, que va aplegar al llibre Nuestra lucha contra la adversidad l'experiència de moltes d'aquestes dones de les quals diu que ha après «pures lliçons de vida».
El més greu és haver de passar per una situació crítica perquè la recol·locació de valors arribi. ¿Per què aquests motius per viure no es veuen en el dia a dia? «Perquè estem programats per sentir-nos insatisfets», respon el filòsof José Antonio Marina. En el seu llibre Las arquitecturas del deseo: una investigación sobre los placeres del espíritu, desmunta els mecanismes que mouen les persones a la recerca de béns exteriors i hi detecta un error de plantejament. «Vivim immersos en una cultura que ens impel·leix a desitjar objectes que no tenim però, a l'aconseguir-los, de manera automàtica es devaluen. S'estimula la necessitat de desitjar, no el plaer de sentir-nos satisfets».
Més partidari dels plaers espirituals i perdurables que dels materials i caducs, Marina creu que els nivells de felicitat de la societat creixerien si s'eduqués la gent en «la cultura de la satisfacció, no en la de la necessitat. Al final, com deia Ramón Gómez de la Serna, `això dels plaers són faves comptades'», acaba dient el filòsof.