Lucas Amat: "Els meus pares van arribar a llençar-me la maleta d'aerosols"

Lucas Amat (Barcelona, 1993) era un adolescent desorientat que canalitzava la seva rebel·lia a través dels grafits. Pintar un vagó de tren senceret -millor burlant els vigilants- era un propòsit cobejat. Els seus pares, desesperats, van arribar a llençar-li més de 40 aerosols. Fins que l'amor li va canviar el pas. Avui estudia segon d'Empresarials i aspira que les seves pintades inundin de color les persianes de totes les ciutats.

-¿Per què estava tan furiós? A l'acabar la primària al col·legi John Talabot, a la Bonanova, els meus pares es van separar. El meu pare se'n va anar amb la seva nova parella a Vilanova i la Geltrú i, per pura casualitat, la meva mare es va ajuntar amb un senyor que també vivia allà. Ens hi vam mudar i vaig intentar adaptar-me ràpid al nou col·legi, el Santa Teresa de Jesús. No sabia molt bé qui era. Volia formar part d'alguna cosa, i em vaig ajuntar amb els gamberros. Vaig començar a portar-me malament a classe, a barallar-me i a fer grafits.

-¿En pla bèstia? Una vegada vaig mentir al meu pare i vaig anar amb un amic a Ripoll amb la intenció de pintar un vagó de tren. La policia secreta va veure dos menors amb motxilles, a les 2 de la matinada, xafardejant per l'estació, i vam acabar a comissaria. El meu pare va haver de venir a buscar-nos. L'emprenyada va ser monumental.

-Tot i així, va seguir en la mateixa línia. Sí. I van continuar les crides a l'ordre i les multes. Els meus pares no sabien què fer. Van arribar a llençar-me la maleta d'aerosols. I un dia la meva mare em va dir: «O estudies i compleixes les normes, o te'n vas de casa».

-¿Se'n va anar? Sí. Tenia 18 anys i vaig anar a un pis compartit. Havia deixat els estudis. No tenia feina. Ho vaig passar fatal. Però vaig conèixer una noia -avui la meva nòvia- que va ser clau. La idea de conèixer els seus pares em feia molta vergonya. No em sentia orgullós de qui era. Vaig tornar a casa, em vaig posar a treballar a Mapfre i em vaig apuntar a batxillerat nocturn.

-¡El que fa l'amor! Vaig saber que seria feliç quan estigués tranquil i els meus se sentissin orgullosos de mi. Així que em vaig posar a pensar en com podia fer el que m'apassionava sense tenir problemes. Vaig aprovar la selectivitat i vaig acabar apuntant-me a Empresarials.

-Quin canvi, ¿oi? Abans em vaig presentar a la prova d'ingrés a disseny gràfic, però vaig mirar al meu voltant i vaig sentir que no era el meu lloc. A mig examen me'n vaig anar. No m'agrada dibuixar.

-¿No? El que vull és aconseguir que la gent cregui en el que crec.

-¿En què creu? En la possibilitat de canviar la percepció que la societat té dels grafits. Al meu amic Isaac Soler -que té un do per al grafit- i a mi ens van proposar pintar un Mario Bross a la persiana d'una botiga de jocs. La reacció va ser increïble. Vaig obrir un compte de Facebook, vaig penjar la foto i en un any hem fet gairebé 50 persianes de comerços, les carrosses del carnaval de Sitges i simulem el túnel d'un aquari sota un pont de Cubelles. Hem creat l'empresa Aeroart (www.aeroart.com.es).

Notícies relacionades

De la masclosfera a la regla del 80/20

Floridura

-Però, ¿la gràcia dels grafits no està en la clandestinitat, en el desafiament a la llei? Té el seu punt, és clar. Però jo prefereixo fer el que m'agrada i dormir tranquil. I veig l'oportunitat. La gent que té un negoci assumeix que la persiana estigui feta una merda. ¿Per què no fer alguna cosa que ajudi a aixecar-la? ¡Els grafits haurien de ser obligatoris als comerços!

-Escolti, ¿i què diu ara la seva mare? Està orgullosa. He d'agrair-li que sempre es preocupés per mi. Si no fos així, la meva història seria una altra. Mai li he demanat perdó. Potser ja és hora.