CSI i un déu aranya a Ghana

Una atractiva noia amb minifaldilla, amiga d’un ministre, arriba a un poblat aixecant pols amb el seu Mercedes i es dirigeix a la cabanya d’un plantador de cacau. Comença a cridar. A dins ha trobat un munt de carn sangonosa i es desencadena el caos. Arriben els policies de la ciutat, sense poder arrencar res del vell caçador del poble fins que recorden que és un ancià al qual s’han d’adreçar amb respecte. El cas acaba en mans de Kayo, un jove forense educat a Londres, l’únic amb la formació científica necessària per arribar a entendre què ha passat.

Així comença L’enigma de l’ocell blau / El enigma del pájaro azul (Club Editor / La Montaña Pelada), la primera i única novel·la del professor, poeta i practicant de l’spoken word, amb un peu a Ghana i un altre al Regne Unit, Nii Ayikwei Parkes.

Exploració de contrastos

Exploració de contrastosUna exploració dels contrastos entre camp i ciutat, entre modernitat i tradició, entre el llegat colonial i la cultura local, servida en forma de novel·la negra. Amb un element sobrenatural afegit, la presència d’Ananti, el déu aranya de la mitologia ashanti, que és el protagonista de moltes històries de por que s’expliquen als nens en molts països a banda i banda de l’Atlàntic.

La novel·la es desenvolupa entre aquest petit poblat, habitat per només 12 famílies, i la capital de Ghana, Acra. «De vegades, anar de la ciutat al poble és fer un viatge en el temps. Les grans ciutats –explica l’autor, de visita a Barcelona– van ser construïdes pel poder colonial per convertir-les en un reflex de la metròpolis». Aquest contrast el van viure generacions enviades a formar-se a les escoles de la capital, on se’ls intentava extirpar la seva llengua tribal, però que tornaven constantment al poblat dels seus antecessors. Com va fer el seu pare, saxofonista de jazz i estudiós de la música tradicional. «Es van convertir en canviaformes», comenta, agafant prestat un terme més propi de la literatura fantàstica.

La necessitat d’aquest canviar de formes per resoldre el misteri és la que descobreixen Kayo i els policies del relat, que han de ser conscients de tot el que han oblidat sobre la natura. «Només al final del llibre la seva educació és completa», explica l’escriptor, que no només va recórrer a la forma de la novel·la policíaca com a vehicle per fer assequibles les seves inquietuds al lector, sinó que es va deixar portar pel record del pulp de les seves lectures juvenils. Especialment, de l’afroamericà Walter Mosley.

«Com a escriptor m’interessa el poder a molts nivells: el poder a través del llenguatge, el poder de l’Estat, el poder d’explicar històries, el poder de decidir oblidar, el poder del record, el poder de la ciència contraposada a les creences d’un petit poble», subratlla Nii Ayikwei Parkes. També l’accés a un àpat o a un altre és una demostració de la posició que un ocupa a la comunitat. El consum de vi o aiguardent de palma, o el que incloguin a la recepta secreta les letals begudes de fabricació casolana, forma part d’aquests rituals. «No és casual que la Màfia sempre estigui menjant», diu rient.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Alguns dels policies i polítics del seu llibre són obertament corruptes. Però creu que seria caure en el clixé haver exagerat aquest element. «El que fa la majoria és saber que aquestes coses passen i acomodar-s’hi», apunta.

No obstant, l’ús del llenguatge és la principal eina de demostració de poder. L’anglès com a llengua dominant, que s’introdueix en qualsevol discurs com a nota de modernitat o autoritat, o les llengües locals, en concret el twi, que es resisteixen a desaparèixer i no deixen de tenyir l’anglès. Un joc lingüístic que si es traduís el llibre íntegrament al català i al castellà, aplanant-lo, es perdria. «És una demostració de poder dirigir-te a algú en una llengua que no és la seva llengua quotidiana», diu Nii Ayikwei Parkes. Encara que l’opció de mantenir en twi o en anglès les paraules que denoten alguna d’aquestes dues posicions, la de la llengua dominant i la de la llengua resistent, fa el text de lectura més rica però més àrdua, amb el glossari final com una eina del tot imprescindible.