'Com dos rius paral·lels'. Les cartes de Màrius Torres i Mercè Figueras

Durant set anys, fins a la seva mort el 1942, el jove metge Màrius Torres (Lleida, 1910) va viure ingressat al sanatori antituberculós del Puig d’Olena, a Sant Quirze Safaja. Allà va iniciar una intensa relació epistolar amb una altra interna, Mercè Figueras (Girona, 1908-Barcelona, 1976), destinatària de poemes com 'Cançons a Mahalta', la primera de les quals tremendament popular en la seva versió musicada per Lluís Llach. Fins i tot quan algun dels dos joves no estava sotmès a un aïllament estricte, el seu contacte estava limitat a trobades a les zones comunes del sanatori. Així que, amb una monja com a cartera –Enriqueta–, va néixer una relació epistolar d’habitació a habitació, inèdita fins ara i recollida al llibre 'Cartes a Mahalta' (Club Editor). Un dels fruits de l’any dedicat a Màrius Torres en el 75è aniversari de la seva mort, juntament amb el simposi que demà comença a Lleida i l’edició de 'La prosa de Màrius Torres' per Jordi Julià i Pere Ballart.

«Per primera vegada, la inspiradora de les 'Cançons a Mahalta' està viva, en l’escriptura, al costat del poeta», es felicita en el seu pròleg Margarida Prats. El llibre inclou 86 cartes de Màrius Torres i 30 de Mercè Figueras, de les 503 que es conserven. «Tots dos són sensibles, grans lectors, amants de la natura i de la música; ella és riallera, expansiva, impulsiva i melancòlica; ell és més reservat, irònic i reflexiu. Quan es troben, ella porta nou anys lluitant contra la malaltia, coneix per experiència els símptomes físics i psíquics i ha passat temporades a altres sanatoris; ell, en canvi, encara no fa un any que la tuberculosi l'ha allunyat de la vida civil», escriu Prats.

La selecció de les missives de 'Cartes a Mahalta' s’ha fet intentant mantenir el fil d’una relació al llarg de set anys. «És com si assistissis a les converses de dues persones que es coneixen, es festegen, es van descobrint amb una fascinació creixent, s’enamoren, arriben pràcticament a trencar i després reprenen la relació amb una perspectiva diferent, compartint tota la vida íntima i interior d’una manera molt més estreta i franca que si s’haguessin tractat directament», explica Maria Bohigas, editora de Club Editor. «Torres desplega tot el seu enginy i la seva ironia, fruit de la confiança que l’amiga li mereix, convertint-se així en comunicacions galants, sense excloure el dolor i la reflexió profunda», escriuen Julià i Ballart.

'Cartes a Mahalta' es tanca amb el capítol dedicat a Puig d’Olena de la biografia de Joan Sales que Montserrat Casals va deixar inacabada al morir fa dos anys. Figueras va teixir una xarxa d’amistats per correspondència en la qual va entrar un col·lega de la seva germana, Joan Sales, i és ella qui presenta Torres i Sales, que tindrà un paper clau en el desenvolupament i posterior publicació de l’obra poètica del lleidatà. Eren, va escriure Casals, «molt més que un grup d’amics interessats en la llengua al servei de la literatura; en temps normals, allò s’hauria traduït en una escola poètica (…) formen amb Sales un triangle de vèrtexs gairebé perfectes».

La pista d'‘Incerta glòria’

La relació epistolar entre Màrius Torres, Joan Sales i Mercè Figueras, i molt probablemente també l'esposa de Sales, Núria Folch, és una de les fonts que conformen el triangle Lluís-Juli-Trini d'‘Incerta glòria’. La correspondència Torres-Figueras és només un dels quatre cantons d'aquesta relació quadrangular, en què gran part de les altres correspondències van ser destruïdes. “És un enigma múltiple”, reconeix la neta de Sales y Folch, l'editora Maria Bohigas. La publicació d'‘Incerta glòria’ va desagradar Figueras, apunta al seu text Montserrat Casals. “Per a ella va ser una traïció al que havien viscut junts, molt probablemente”, opina Bohigas, qui qualifica així els lligams que van establir els diversos correspondents, incloent la “situació equívoca y ambivalent, a la qual ella posa distància, amb Sales: “Unes amistats amoroses, o afectes, una manera d'estimar-se per carta, un triangle amb les ambigüitats que s'acaban produïnt fins i tot entre persones obsesionades per la puresa del que senten”.

La muntanya màgica

Les cartes d’aquest grup d’amics, segons Montserrat Casals, «són el relat d’un amor manifestat sempre de manera paradoxal, no sabem si impossible o no desitjat, d’una duplicitat difícil de discernir».  “La febre i la forta medicació -sovint a base de morfina-, aquell petit núvol d'èter dels productes que s'utilitzen sistemàticament per a la desinfecció, no són aliens al que sovint pren forma de deliri i no poques vegades està a punt de produir veritables conflictes. Conflictes amorosos, encara que no portin oficialment aquest nom”, va precisar la biògrafa. «Malgrat declarar-li un amor blanc, amb prou feines rosat, Màrius l’ha deixat amb la mel a la boca. Sales, amb els seus excessius formulismes galants, l’arriba a exasperar. Ella elabora llavors una teoria molt personal de l’amor i del patiment que comporta (…) Joan Sales no era Hans Cartop ni Màrius Torres era Joachim Ziemsses, i Centelles no és Davos; però Puig d’Olena és la nostra 'Muntanya màgica'», conclou.

«Una de les coses sobre les quals volíem passar de puntetes era fantasiejar sobre quina era la seva relació; no volíem fer premsa rosa. Encara que és motiu d’especulació fins a quin punt Màrius Torres era correspost. És evident que hi ha enamorament, atracció mútua, però una persona amb escrupolositat moral i noblesa d’esperit sabia que aquella relació no era viable», sosté Pere Ballart, professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la Universitat Autònoma de Barcelona. «El que m’interessa més és fins a quin punt una relació afectiva, sentimental, porta Màrius Torres a reflexionar sobre l’amor en general, amb pàgines profundes, brillants», afegeix.

‘La prosa de Màrius Torres’

Ballart és l’autor, juntament amb el seu col·lega Jordi Julià, de 'La prosa de Màrius Torres', un volum editat pel servei de publicacions de la UB. Juntament amb el corpus ben establert de poesies de Torres, unes 150, Julià i Ballart sostenen que s’ha de valorar la seva obra en prosa, que recopilen i analitzen: els seus articles de premsa per als diaris republicans de Lleida 'La jornada' i 'L’ideal' (del 1934 al 1936), set narracions, una novel·la inacabada –'Crònica d’un metge novell', amb 50 pàgines conservades–, dos dietaris, l’abundant correspondència, tres assajos, el més cridaner de tots, un de titular 'Perquè no sóc demòcrata') i fragments descriptius de viatges, persones i fotografies familiars. Como, per cert, els apunts per al retrat de Mercè Figueras: “La primera vegada que la vaig veure em va fer l’efecte d’una Valquíria disfressada de Madonna de Rafael. La segona vegada em va semblar més aviar una Madonna disfressada de Valquíria. La tercera vegada ja vaig veure que era gironina. No vol ésser descoberta, sinó endevinada. La naturales imita l’art. El seu cor és tan sincerament humil, que en ella la humilitat sembla una coqueteria. Sap els noms de totes les flors, tots els arbres, tots els ocells, tores les bestioles. Sap el noms de tot això, perquè ho estima. Té una necessitat invencible de creure en la bondat dels seus amics”.

«La seva prosa és un contrapunt interessant, que ha de canviar una mica la nostra perspectiva. Solem pensar en un poeta turmentat tancat al sanatori de Puig d’Olena, però volem mostrar un Màrius Torres afable, vitalista, connectat al dia amb les notícies de la guerra», explica Ballart.  Encara que la seva novel.la, amb una evident base autobiogràfics, no sigui més que un embrió, i que els seus assajos siguien esparsos, segons Ballart aquesta producció “té un interès enorme perquè ens mostra la típica figura de l'intel.lectual dels anys 30, no només el poeta líric”. 

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

Si se n’exclouen els articles de premsa i una obra de teatre de preguerra, la seva producció no tenia com a objectiu immediat ser publicada. «Encara admira més que algú posi tanta energia a intentar depurar un estil i construir una prosa d’aquesta qualitat. Ell mateix diu que en el fons, l’escriptura és per a ell una forma de meditar, ja que no sap resar, una forma de sobreposar-se a l’adversitat personal, física, política, familiar… Fins i tot en la seva novel·la, la relació entre els dos personatges antagonistes reflecteix els dos aspectes del seu propi jo», apunta Ballart, que creu que la interrupció de la novel·la no és un fet casual, sinó que respon al moment en què decideix que aquest exercici d’introspecció pot tenir un vehicle més adequat en la poesia. 

I si parlem de resar; el particular sentiment religiós de la família Torres (el seu avi va ser un dels pioners de l'espiritisme a Catalunya) està disseminat en diversos textos. “Sempre havien pensat –diu Ballart- que els familiars morts eren com petits deus domèstics que els protegien. Sempre reticent cap a l'església catòlica, és difícil trobar un poeta amb tant de sentit del trascendent”.