Mor el músic Carles Santos

L'emblemàtic i polifacètic artista de Vinaròs, Carles Santos (1940), ha mort aquest dilluns. L'ajuntament de la localitat ha comunicat la seva mort i ha mostrat el seu "més profund dolor per la pèrdua del músic, compositor, fotògraf, cineasta, escriptor, escultor, artista total i genial, vinarossenc universal", informa El Periódico Mediterráneo.

"Avui, a més de glossar l'artista i la seva fecunda obra, volem recordar l'home, l'amic, el vinarossenc que mai va deixar de banda els seus. Des d'aquesta corporació volem donar el més sentit condol a tots els familiars i amics de Carles Santos i expressar, en nom de tots els vinarossencs, el nostre reconeixement a la trajectòria i personalitat d'aquesta figura irrepetible", diu el comunicat de l'Ajuntament de Vinaròs.

Compositor, pianista, director i performer, Santos es va formar al Conservatori del Liceu. Durant l'ampliació dels seus estudis als EUA va entrar en contacte amb un referent de la música contemporània com John Cage. El 1961 va iniciar la seva trajectòria artística com a pianista amb un repertori del segle XX que va abandonar als anys 70 per dedicar-se a la seva pròpia obra.

Inventor del concepte d'òpera circ, les seves primeres propostes escèniques es van produir al llarg de la dècada dels anys 80, amb muntatges com Beethoven, si tanco la tapa què passa? (1982), Minimalet, minimalot (1982), Té xina, la fina petxina de Xina? (1984), La boqueta amplificada (1985) i Misericòrdia Ubach (1986), el primer dels seus treballs amb l'artista plàstica Mariaelena Roqué.

Des d'aleshores ha portat a l'escena diversos espectacles generalment amb música, guió i direcció escènica propis: Arganchulla, Arganchulla Gallac (1987), Tramuntana Tremens (1989), La grenya de Pasqual Picanya (1991-1993); Asdrúbila (1992, any en què va compondre les fanfàrries de la cerimònia inaugural dels Jocs), òpera amb direcció escènica de Pere Portabella, L’esplèndida vergonya del fet mal fet (1995), Figasantos-Fagotrop, missatge al contestador: soparem a les nou (1996), La pantera imperial (1997), Ricardo i Elena (2000), L’adéu de Lucrècia Borja (2001), amb llibret de Joan F. Mira , Sama Samaruck, Samaruck Suck Suck (2002), Lisístrata (2003) i El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora (2003).

El 2003, el Teatre Lliure el va nomenar compositor resident. En aquest marc ha estrenat cada any un nou espectacle a les seves sales, amb muntatges com La meua filla sóc jo (2005); El fervor de la perseverança (2006); Brossalobrossotdebrossat (2008) i Chicha Montenegro Gallery (2010).

Amb el director d'escena Calixto Bieito ha musicat els muntatges Tirant lo Blanc, entrenat amb motiu de la Fira del Llibre de Frankfurt, i El gran teatre del món (Friburg, novembre del 2011).

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Al llarg de la seva trajectòria ha rebut 13 premis Max de teatre, a més de guardons com el Premi Nacional de Composició de la Generalitat de Catalunya (1990), els premis Ciutat de Barcelona de música (1993) i projecció internacional (1996), la Creu de Sant Jordi i el Premio Nacional de Teatro (2001) .El 2006 la Fundació Miró li va dedicar una gran retrospectiva al conjunt de la seva activitat artística.

El 2011 va estrenar, al Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, l'espectacle Maquinofòbia pianolera amb Cabo San Roque i el novembre del mateix any, al festival Temporada Alta, Schubertnacles humits.