Les torbadores boires d'Ana Juan

Mons foscos i misteriosos, atmosferes gòtiques, una difuminada frontera entre el món real i l’oníric per la qual transiten presències diabòliques i amenaçants en històries inquietants i torbadores. És el que transmeten Elisa en el corazón del laberinto, Circus i El hombre del traje negro, els últims i captivadors treballs d’una gens fosca Ana Juan (València, 1961), Premio Nacional de Ilustración 2010, que tanca un any intens amb exposició interactiva inclosa. «M’agraden més les boires que el sol, les ombres que les llums, perquè allà hi ha el misteri i donen més espai a l’ambigüitat perquè el lector en pugui fer la seva pròpia lectura», admet per telèfon aquesta infal·lible il·lustradora, autora de fins a 24 de les cotitzades portades de The New Yorker. 

Sempre amb «l’ambició de desenvolupar un llenguatge personal on imatge i text es complementin i vagin de la mà», continua Ana Juan en la línia adulta i fosca d’obres com Demeter (basada en els quaderns de bitàcola del bergantí que portava el taüt de Dràcula) o Snowhite (negríssima interpretació de Blancaneu). «Vivim en un son prim. Vivim en la realitat però alhora ho fem en una altra de paral·lela que és la de cadascú. És un món molt més ric. No m’agrada quedar-me en el que ens envolta, sinó anar més enllà i trobar altres lectures».

Denúncies i mites

Publicat en les acuradíssimes edicions del segell Contempla d’Edelvives poc abans de Nadal, Elisa en el corazón del laberinto és el resultat de la seva col·laboració amb el francès Sébastien Perez (Frida, amb Benjamin Lacombe). Ana Juan hi va imprimir un enfocament que aportava «una denúncia de les tradicions que forcen i maltracten les dones» en una història sobre una nena a qui els pares obliguen a casar-se amb un home gran. 

Hi ha referències a Alícia en terra de meravelles, perquè «el nen s’enfronta sol a un món cruel, d’adults»; al mite del laberint, ja que «és la recerca de la identitat, del teu camí per trobar el teu lloc al món», i al «vampirisme», en la figura d’una diva, que com una sagnant comtessa Bathory, «denuncia com la societat ens empeny a tot per mantenir la joventut i fer servir els altres».

Les imatges d’Ana Juan mai són simples adaptacions del que expliquen els textos que acompanyen, siguin seus o d’altres autors. «Com a il·lustradora he d’anar més enllà, aportar el meu punt de vista, buscar entre línies, plasmar els silencis que hi ha al text, el que l’autor va imaginar però no va escriure però que no obstant això hi és». 

Això va sorprendre el mestre del terror Stephen King, que només en dues ocasions havia donat permís perquè s’il·lustressin històries seves, però no va dubtar a acceptar la proposta al veure les primeres làmines que la valenciana li va enviar per a El hombre del traje negre (Nórdica). Però al veure el treball acabat el va sorprendre que en cap imatge hi aparegués el personatge que dona títol al relat ni l’escena principal sobre la qual pivota –la seva demoníaca trobada amb el nen protagonista–. El novel·lista li va demanar per mail que li expliqués per què i ella se’l va guanyar amb la resposta. «Això hauria sigut el més fàcil. Al no fer-ho deixava en l’aire si el nen havia viscut aquell episodi o l’havia somiat, perquè fos la fantasia del lector la que triés el final». 

Notícies relacionades

Joies il·lustrades

Lacombe, en les entranyes de Frida Kahlo

Del llibre, que inclou el conte de Nathaniel Hawthorne El joven Goodman Brown en què es va inspirar King, Nórdica en va llançar dues edicions, una en format de luxe que assembla una Bíblia i al·ludeix al relat.

En aquestes boiroses històries, Ana Juan s’ha anat desposseint del color per convertir-se en una mestra del carbonet, «comptant el màxim amb els mínims elements» i sublimant el negre del llapis amb subtils i estratègics tocs aquarel·lats. El més fosc, en tots els aspectes, és sens dubte Circus (Contempla), on ja des del tacte de la portada, de tela rugosa que evoca una teranyina, el lector tem quedar tan atrapat, com les nenes protagonistes, en les tenebres que s’amaguen darrere d’un sòrdid i tenebrós circ. «És una petita faula sense paraules sobre la mort. M’obsessiona la facilitat amb què de sobte podem morir». Inquietant, com les seves il·lustracions.