CRÒNICA

John Fogerty celebra mig segle sobre els escenaris

L'excantant de Creedence Clearwater Revival embogeix el públic en l'escala a Las Vegas de la gira de 50è aniversari de la seva carrera

zentauroepp51290957 john fogerty191209134853

zentauroepp51290957 john fogerty191209134853 / Stephen J Cohen

4
Es llegeix en minuts
Ricardo Mir de Francia

El mateix any en què Neil Armstrong va trepitjar per primera vegada la Lluna (1969), John Fogerty va conquistar Amèrica al capdavant de Creedence Clearwater Revival. Fogerty no tenia el carisma de Jim Morrison, el talent sobrenaturald’Hendrix, la poesia de Dylan o l’electricitat de Mick Jagger. Però sí una veu que sortia de les entranyes de la terra, com un lleó que rugeix a l’enfonsar-se al pantà, així com una brillant sensibilitat per capturarl’imaginari nord-americà, particularment el meridional. El va plasmar en cançons curtes i minimalistes per als estàndards de l’època, hipnòtiques i amarades de la tradició del soul, el blues i el country. Quan els Beatles es van dissoldre el 1970, la Creedence va passar a ser la banda de rock més cobejada del planeta. 

Springsteen va dir d’ells a l’incluir-los el 1993 en el Rock & Roll Hall of Fame que «feien música per alsTom Sawyers i Huckleberry Finns emboscats als camins». I Jake Rohrer, un dels seus publicistes, que més que aportar una cosa nova a la cultura, «el que van fer va ser recordar-los als americans d’on venien». Amb aquestes credencials no és estrany que Fogerty continuï omplint sales als seus 74 anys, a l’actual gira nord-americana de celebració dels seus 50 anys de carrera. Alteatre Wynn de Las Vegas no hi cap ni una agulla. És dissabte 16 de novembre i un públic molt entrat en anys embogeix amb els primers acords de ‘Born on a Bayou’,seguida sense remissió de ‘Green River’, ‘Looking at My Backdoor’ i la seva meravellosa versió de ‘Suzy Q’,el primer hit de la Creeedence el 1958.

«No em puc creure que hagin passat més de 50 anys de Suzy Q», diu Fogerty per trencar el gel. L’acompanya el seu fill Shane a la guitarra rítmica i una banda que sembla treta d’una botiga de segona mà deHaight Ashbury. Pantalons de campana, bandanes i cabelleres llargues, acompanyades per imatges de la contracultura hippy a la pantalla. Fogerty porta tot l’any embarcat a‘My 50 year trip’,una gira retrospectiva per celebrar el mig segle transcorregut des que la Creedence explotés el 1969 amb tres discos de platí i fos un dels caps de cartell a Woodstock

Reconciliat amb la vida

Sembla un home reconciliat amb la vida i la seva pròpia música després d’un llarguíssim viacrucis. I és que, després de la dissolució de la banda d’El Cerrito (Califòrnia) el 1972, només quatre anys i set discos després del seu debut, les picabaralles, la gelosia i les batalles judicials van consumir els seus quatre membres. Fantasy es va quedar amb tots els drets editorials de les cançons i Fogerty es va embolicar en una infinitat de demandes amb Saul Zaentz, el capo de la discogràfica. Stu Cook (baix) i Doug Clifford (bateria) van crear Creedence Clearwater Revisited per tocar el vell repertori. I Tom Foguerty, guitarra rítmica i germà del cantant, va provar de refer la seva carrera en solitari abans de morir de sida el 1990, una malaltia que va contreure accidentalment en una transfusió de sang. Va morir gairebé sense parlar-se amb el seu germà, que se sentia traït per la proximitat de Tom a l’amo de Fantasy. 

Durant 15 anys Fogerty no va poder tocar si més no les seves cançons. I havia perdut l’alquímia per compondre. Va entrar en un silenci paralitzant i es va refugiar amb la seva família en una granja de l’Oest. Ara, sobre l’escenari, fuig de la introspecció. Deixa que les seves cançons parlin, fidels a la manera en què van ser gravades. Cançons de premonicions gairebé bíbliques(‘Bad Moon Rising’),de gent en perpetu moviment(‘Up Around the Bend’),de feliç celebració de la vida(‘Hey Tonight’)o esclats de la convulsió social de l’època(‘Who’ll Stop de Rain’).

Fogerty ha perdut una mica de força a les cordes vocals, però continua fent salts sobre l’escenari i fins i tot es marca uns passos de l’ànec emulantChuck Berry. No és difícil emocionar-se. Intercala cançons de la seva més discreta carrera en solitari(‘Centerfield’ i‘The Old Man Down the Road’,que li va valer una rocambolesca demanda de Zaentz per plagiar-se a si mateix) i ret homenatge a Woodstock amb versions de ‘With a Little Help from my Friends’ ol’‘Star-Spangled Banner’ de Hendrix. La interpreta el seu fill i, com en el festival, acaba literalment amb una guitarra en flames. 

Migdiada de mig milió de persones

Notícies relacionades

A Woodstock es va reservar la Creedence el millor horari del festival, però el caos organitzatiu i la marmita d’àcid que van devorar The Greatful Dead van acabar trastocant els plans. «Quan vam començar eren les 2.30 del matí i els Dead havien posat a dormir mig milió de persones», diu Fogerty entre les rialles del respectable. Per al final del set es guarda ‘Run Through the Jungle’ ‘Fortunate Son’,himnes de la guerra del Vietnam i les seves protestes. Tanca amb ‘Bad Moon Rising’ i ‘Proud Mary’ en el bis, el tema que va llançar la carrera de la Creedence. 

La gent està entusiasmada. «Oh my God, quin concert» exclamava una dona pel passadís. «Molt millor que els Revisited, on va a parar», deia un matrimoni d’Alburquerque. Saben que han vist un mite, un home corrent que va compondre un capítol essencial de la banda sonora nord-americana i la història del rock.

Temes:

Música