Jaume Bartrolí: "La vida és el viatge, o el viatge és la vida"

--¿Com va començar la febre dels viatges?

--La tinc des de molt petit. El meu pare, que era capità de l'equip espanyol de Copa Davis, viatjava molt, i m'enviava postals, em portava fullets, segells...

--¿Quines lectures el van marcar?

--Els àlbums de Tintín. El meu primer oasi és de Tintín, com el meu primer desert i la meva primera selva. Jules Verne també em va obrir el món dels viatges. El llegia amb un atles al costat.

--¿El fascinen els mapes?

--Sempre m'han agradat. Durant una època vaig fer mapes inventats, amb països com Nòrdia o Súdia. I feia mapes de plastilina en relleu.

--¿Quin va ser el seu primer gran viatge?

--Als 18 anys me'n vaig anar sol a Jerusalem. És la ciutat del meu cor. Sempre torno a Jerusalem, una ciutat que canvia constantment. El 1974 era com un poble de províncies; ara és una ciutat que s'ha tornat més dura. M'encanta, però al mateix temps em deprimeix.

--¿On va anar després?

--Vaig sentir la crida d'Orient. L'Índia, Tailàndia, Malàisia... L'Orient és una cosa especial: ens fa recordar d'on venim. És com el nostre passat. Allà podem veure com era la Ruta de la Seda.

--¿S'ha plantejat alguna vegada per què viatja?

--Sempre vaig a la recerca de nostàlgies; d'altres (a través de les lectures) o del propi record. Viatjo per descobrir el món, que és meravellós. No entenc el viatge sense aprenentatge. La vida és el viatge, o el viatge és la vida.

--¿Quins llocs li interessen?

--Depèn del moment. L'any 1984 m'interessaven molt la Xina, el Tibet, la Ruta de la Seda... Vaig volar cap a Hong Kong i allà vaig saber que l'1 de setembre obrien el Tibet als estrangers.

--I se n'hi va anar.

--Em vaig apuntar a untourde dos dies a la Xina per poder sortir de Hong Kong. A la tornada em vaig escapar, em vaig quedar a la Xina, vaig demanar una ampliació de visat i me'n vaig anar en autobús i en tren fins a Chengdu. Des d'allà vaig arribar a Lhasa en avió, l'1 de setembre. Em va encantar. Érem només set estrangers. L'any 1986 vaig tornar a la Xina i vaig estar quatre mesos viatjant per allà.

--¿Com li va anar?

--Volia tornar al Tibet, però no era fàcil. Em vaig anar impregnant de l'ambient xinès i em vaig vestir com un turc iugur, una minoria xinesa que no parla xinès. Així vaig poder arribar en autoestop fins a Lhasa. Normalment la policia parava els occidentals al Turquestan xinès, però jo vaig aconseguir passar camuflat.

--¿Què va venir després?

--Nicaragua. Em fascinava el sandinisme, la llum del tròpic... I després vaig fer la volta al món en dos anys. Aquest va ser el primer cop que vaig ser a la Polinèsia. També vaig tenir una etapa afganesa i marroquina.

--¿La Polinèsia és el seu món?

--Vaig demanar quatre anys d'excedència i vaig viatjar tres cops a Rapa, la meva illa somiada. Vaig aprendre que al món hi ha milers d'illes i cada un pot trobar la dels seus somnis. Jo la vaig trobar.

--¿Com és Rapa?

--El més semblant al paradís a la Terra, tot i que he après que el paradís és allò que desitges. Per a nosaltres, el desig és una illa de la Polinèsia, i per als polinesis és Los Angeles o París.

--¿Quina vida hi feia?

--Em va adoptar una família i caçava toros salvatges amb matxets, pescava i buscava restes arqueològiques. És una illa molt verda. M'agrada perquè és a escala humana. Pots recórrer-la a peu. És rodona, un antic vol- cà amb la paret trencada per un costat i que ha creat una gran badia. És com les illes que dibuixava de petit.

--¿I no tenia ganes d'anar a l'illa següent?

--Per arribar a Rapa es triga entre cinc i set dies en vaixell des de Tahití. Un cop allà, la barca no torna fins al cap d'un mes i mig o dos.

--Si tant li agradava, ¿per què no s'hi va quedar?

--Els occidentals estem espatllats. Ens avorreix el paradís. Necessitem canvis, innovacions.

--¿Hi tornarà?

--Sí, però per viatjar es necessita temps i diners, i és difícil tenir les dues coses.

--¿Avui som tots turistes?

--Tots hem estat turistes, però vull pensar que sóc un viatger, perquè faig coses diferents. M'agrada viatjar en transport públic, sol, i dormir als llocs on dorm la gent del país.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

--¿El viatge és una fugida?

--Els que fugen de si mateixos estan condemnats al fracàs. Ho deia Kavafis, i el poeta sufí Omar Khayan: sempre portaràs el problema dins.