Desigualtat i masclisme en l'esport

Les medalles obtingudes per nedadores i atletes espanyoles aquest mes d'agost en campionats europeus no són una excepció fruit de l'atzar, sinó una nova confirmació de l'auge del nostre esport femení. I, no obstant, el medi en el qual s'han de desenvolupar les dones que volen practicar de manera regular i seriosa esport a Espanya és precari, si no hostil. La participació de les dones en l'esport ha crescut de manera exponencial al llarg dels últims lustres, però la desigualtat de condicions amb els seus homòlegs masculins és encara manifesta en tots els terrenys: mitjans materials, instal·lacions, horaris, espònsors i, naturalment, sous (en els pocs casos en què n'hi ha). Contribueix a aquesta situació una legislació insòlitament retrògrada, que impedeix que en els esports on hi ha una lliga professional masculina n'hi pugui haver també una de femenina. I per acabar-ho d'adobar, el sexisme apareix sense cap mena de rubor en decisions dels mateixos estaments esportius, com ara l'absurda instrucció federativa que obliga les noies que practiquen handbol platja a portar un biquini mínim i no pantalons. Un ranci masclisme que creu que les esportistes, per aconseguir l'atenció del públic, han d'afegir atractiu eròtic al talent per a un determinat joc. Un masclisme que segueix considerant la dona com un ésser inferior. Malgrat els creixents èxits internacionals de les esportistes espanyoles, el camí a recórrer per a la igualtat real encara és llarg.