27-S: televisió en campanya i pensions

La recent campanya del 27-S promet donar tema per a més d'una tesi doctoral. En el camp de la comunicació política, segur. Les dues obsessions recurrents del relat fantasiós sobre les raons que expliquen el creixement sostingut del sobiranisme són el sistema escolar i TV3. Teoria paranoica de l'adoctrinament. Per desmuntar la imatge del suposat paper ensinistrador de l'escola catalana no cal invertir-hi ni una mil·lèsima de segon. Pel que fa a TV3 (amb tots els seus defectes, la millor televisió de les que emeten a l'Estat espanyol), la seva capacitat de penetració social és lamentablement minoritària.

Els fets són tossuts. L'oferta pública i privada produïda des de Catalunya és notòriament minoritària. Amb prou feines obté el 20% de les audiències. L'altre 80% està en mans d'operadors radicats a Madrid. Com és sabut, el panorama televisiu espanyol està dominat pel duopoli format per Atresmedia i Mediaset. També a Catalunya. De fet, aquests dos colossos representen gairebé el 60% de les audiències agregades i capten el 90% dels recursos publicitaris. Disposen d'un oferta temàticament i ideològicament diversa que els ha permès segmentar audiències i especialitzar canals. En el cas de la recent campanya electoral catalana, aquesta capacitat de segmentació d'audiències ha permès modular diferents missatges per arribar amb eficàcia a una societat tan plural com la catalana. Han desenvolupat la part més efectiva de la campanya pel no. Més eficaç que la campanya estereotipada dels partits unionistes. Lamentablement, una de les característiques de la cultura política espanyola (¡i de catalana!) és la promiscuïtat entre sistema polític i sistema comunicatiu. De manera que a ningú ha d'estranyar el posicionament descaradament antisobiranista dels operadors televisius espanyols. Tampoc que hagin estat premiats pel Govern de Mariano Rajoy en el recent reordenament de l'espai radioelèctric assignat a les televisions.

Les televisions estatals han estat un magnífic altaveu d'un missatge intimidador construït combinant dos tipus de materials discursius. En primer lloc, s'ha generat alarmisme informatiu anunciant tota mena de plagues bíbliques i catàstrofes econòmiques i polítiques. No cal fer-ne l'inventari. N'hi haurà prou recordant l'amenaça de la gran banca o la irresponsable intervenció del governador del Banc d'Espanya fent menció del risc d'un imaginari corralito. Un segon tipus de missatges ha apel·lat directament a les emocions, jugant amb les idees de la divisió, la separació i la fractura. És un fet sabut que la proposta independentista ha superat l'estadi de l'estat-nació tradicional per reivindicar la sobirania que correspon a qualsevol estat europeu en un món d'interdependències. Però la propaganda unionista ha insistit en la idea de les fronteres. Fronteres físiques, però també fronteres emocionals, barrejant barroerament ciutadania i identitat. La metàfora unionista de la independència remet al mur, la separació i la fractura interna.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

L'imaginari construït per l'unionisme pot ser valorat positivament o negativament, però no ha suposat cap sorpresa. Era perfectament previsible. Al cap i a la fi, aquesta estratègia també va protagonitzar el referèndum escocès. Tot i que és cert que es va administrar amb més moderació i es va suavitzar amb una oferta positiva molt inconcreta que ja sembla arxivada. Ara bé, en el cas català destaca molt negativament l'alarmisme creat amb les pensions. No només per l'engany conscient i premeditat. El més greu ha estat la manipulació propagandística de què ha estat objecte un col·lectiu particularment feble i sensible. És directament immoral. No hi ha cap confrontació política que pugui justificar la creació d'un estat d'opinió injustificadament alarmista entre els jubilats.

Des d'una perspectiva comunicativa, hi ha un altre factor que crida l'atenció i que, sens dubte, serà objecte d'estudi. Si observem la relació de forces entre sobiranisme i unionisme en l'àmbit dels mitjans de comunicació tradicionals (premsa, ràdio, televisió), conclourem que el balanç és ostensiblement negatiu per al sobiranisme. Tot i això, el vot sobiranista va superar el vot unionista. I el vot explícitament independentista, també. ¿Com s'explica? Podem avançar dues hipòtesis. En primer lloc, la proposta independentista està formulada com un projecte positiu i inclusiu. Per contra, el discurs unionista ha estat defensiu i negatiu. I, en segon lloc, la campanya independentista ha jugat a fons el contrapoder comunicatiu que representen internet i les xarxes socials. La comunicació vertical de masses manté quotes importants de poder i influència social, però la nova política es mou més còmoda i lliure en l'emergent ecosistema comunicatiu de les comunicacions electròniques en xarxa.