LA REVOLUCIÓ TECNOLÒGICA
¿Tecnologia sense persones?
La idea de 'smart city' es pot executar prioritzant el benefici econòmic i empresarial o bé des d'una òptica de generar equitat
¿Es pot parlar de smart city sense tenir com a centre les persones? No, no hi ha smart city sense smart citizen. Si fem una aproximació purament etimològica o conceptual, podem veure com la qualitat de vida és l’objectiu d’una smart city. Es defineix una ciutat com a smart city quan «la inversió social, el capital humà, les comunicacions, i les infraestructures conviuen de forma harmònica amb el desenvolupament econòmic sostenible, recolzant-se en l’ús i la modernització de les tecnologies de la informació i comunicació (TIC), i donant com a resultat una millor qualitat de vida i una gestió sostenible dels recursos naturals, a través de l’acció participativa i el compromís de tota la ciutadania».
No obstant, hi ha certa distància entre algun dels usos que s’han fet de smart city i el concepte, cosa que ha generat justificades crítiques. En el nostre entorn tenim exemples en què tot semblava més una competició per instal·lar sensors, sense transformar les dades en millors decisions públiques. Encara més censurable ha sigut l’actitud d’algun alcalde presumint de smart city mentre es deixava de desplegar wifi gratuïta als barris amb menys recursos.
La característica més tangible de la ciutat intel·ligent és l’aplicació de les TIC per millorar l’eficàcia i eficiència dels serveis públics. Per aquesta raó es monitoritza la ciutat amb sensors per obtenir dades reals per a un cost inferior del funcionament del servei i menys impacte ambiental. L’exemple més típic consisteix a incloure sensors en els contenidors d’escombraries que indiquin si són plens o buits, fet que permet planificar millor les rutes de recollida, evitar que el camió passi o s’aturi en els que estan buits i d’aquesta manera estalviar energia.
Algunes de les crítiques recurrents al·ludeixen al fet que aquests projectes solament obeeixen a una lògica d’eficiència econòmica, que no es posa l’accent necessari a reduir la bretxa digital, o que la necessària cooperació publico privada per aplicar smart citys està derivant una excessiva influència de les grans empreses en la definició del model de ciutat. Les comparteixo, com a crítiques a una manera determinada d’executar-ho.
Un altre aspecte social i diferencial és l’ús de les dades. ¿A qui pertanyen? ¿Qui pot utilitzar-les? En una smart city, la ciutadania ha de poder tenir accés a aquestes dades obertes en temps real a través d’aplicacions als seus smartphones, amb la finalitat de tenir millor qualitat de vida. Si prioritzem el dret a la informació i l’equitat, aquestes dades s’han de publicar com a Open Data perquè qualsevol pugui reutilitzar-les, sinó només hi tindran accés o les explotaran qui les pugui comprar.
Hem de reclamar un model de smart city centrat en les persones, però no renunciar a les oportunitats d’aplicar les potencialitats que ens ofereixen les TIC, quan podem estalviar despesa pública, ser més sostenibles, i utilitzar les TIC per implantar governs més oberts que construeixin polítiques en relació amb la ciutadania.
La qüestió és fixar les prioritats de governança pública. Com diu Saskia Sassen «hem d’afrontar aquest canvi tecnològic sent conscients del que volem i del que no volem, i per això s’ha de polititzar aquest debat, de manera que no perdem pel camí els valors que ens importen».
Smart city, com qualsevol política pública, té ideologia; es pot executar prioritzant el benefici econòmic i empresarial o bé des d’una òptica de generar equitat. Al concepte smart city se li associen de manera automàtica la paraula «progrés» per les seves implicacions de modernitat i avenç tecnològic. Però aquest «progrés» no implica polítiques progressistes. ¿L’urbanisme pot ser d’esquerres o de dretes? Sí. Doncs la implementació de smart city, també.
L’apoderament de la ciutadania al voltant de qualsevol política tecnològica és clau. Les polítiques dissenyades només des d’una elit, sense la participació de la societat civil, acaben fent captives les institucions d’unes determinades tecnologies, d’unes determinades empreses.
Les tecnologies estan condicionant les llibertats i les oportunitats al segle XXI. Per aquest motiu és tan important el concepte de sobirania tecnològica, que significa aplicar el dret ciutadà a escollir tecnologia o poder accedir i reutilitzar la informació pública. Però sobirania tecnològica no és un concepte contraposat a smart city, sinó un criteri polític per aplicar les polítiques de smart city.
Notícies relacionades¿Com reconeixem quines mesures beneficien la ciutadania? Hem d’examinar cada un dels plans i accions i preguntar-nos si ajuden a eixamplar el concepte de ciutadania o no.
Presidenta de Dones en Xarxa.
