Carta a una jove musulmana

Fa dies que penso en tu. Ets d’una generació posterior a la meva, tens menys de 20 anys. Vas néixer aquí o vas venir de ben petita però més tard que les de la meva 'quinta'. Has crescut aquí amb tota normalitat però de sobte et veig, t’observo i em preocupa descobrir que vius un malestar que, si no canalitzes bé, es pot convertir en un verí perillós. Ho entenc, les coses no han estat gens fàcils en els últims temps. Des que va començar la crisi, molts dels teus companys de generació s’han vist obligats a reemigrar, a deixar-ho tot i tornar a començar de nou, com nòmades sense terra pròpia. El rebuig a les persones com tu i com jo és palpable. Els últims en arribar, ens van dir, són els primers que han de marxar. El terrorisme ho ha acabat de rematar tot, a cada atemptat, una pujada del grau de rebuig, a cada mort, un augment de les mirades de menyspreu.

T’escric perquè em preocupa que davant d’aquest panorama optis pel camí equivocat d’atrinxerar-te, de tancar-te en tu mateixa, amb els 'teus', que t’aferris a un relat fals sobre la teva identitat. Entenc que necessitis un lloc on agafar-te, que estiguis decebuda, però no caiguis en l’error de pensar que tots els 'altres' són fets de la mateixa pasta perquè tu també fa molts anys que hi convivius, amb els 'altres', i saps que n’hi ha de tot tipus. El que vull dir-te és que no et deixis enganyar per discursos que t’expliquen el que has de ser, sobretot perquè ets una noia. M’amoïna de debò veure com darrerament cada cop sou més les que, per defensar les vostres arrels i la vostra presència aquí, us aferreu a un sol element que és la religió.

"EL VERITABLE ISLAM"

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Tens tot el dret a professar la fe que vulguis i ningú t’ha de venir a discriminar per això, però no compris a cegues segons quines retòriques sobre l’islam. Et sento dir coses com «el veritable islam» i se’m posen els pèls de punta. Quan entrem en aquest terreny només podem acabar negant la diversitat de la resta de creients i la dels que no ho són. Quan nosaltres, les que vam venir una mica abans, teníem la vostra edat, ens moríem de ganes de conquerir cada bocí de llibertat que ens estava prohibit: volíem sortir sense limitacions com ho feien els nostres germans, volíem saltar-nos la pressió sobre els nostres cossos i fer-ne el que ens donés la gana. Estudiar, treballar, però també gaudir sense restriccions.

Esperàvem que vosaltres us sumaríeu a aquest canvi, que acabaríeu de consolidar el camí tan dur que vam haver de recórrer nosaltres com a pioneres. Moltes ho heu fet, heu depassat amb escreix les nostres conquistes. Però d’altres heu agafat la drecera de reivindicar aquests drets dins dels límits de la religió. I això, perdona que t’ho digui, és una trampa molt perillosa.