Estació del fracàs

Hi ha estacions que s’haurien d’esborrar dels mapes. Les vies no haurien de conduir cap a la seva andana, perquè tampoc l’andana hauria d’haver-se construït. Sobren els cartells que la indiquen, la megafonia que l’anuncia, les barreres que controlen l’entrada de passatgers, les portes de sortida. Fins i tot els bancs sobren. Perquè si no hi ha estació, no hi ha tren, ni gent que l’espera o que espera els que hi viatgen.

    

Es pot discutir sobre el viatge que alguns polítics independentistes han emprès, pujant a un tren amb una única direcció, sense possibilitat de canvis de trajecte ni d’horaris. També es pot elucubrar sobre el paper de cada un, si són maquinistes, revisors o passatgers. Fins i tot de les seves intencions. ¿Un anhel? ¿Un compromís? ¿Una fugida? Però el que no hauria d’haver passat mai és que una andana anomenada Justícia substituís la de la Política. 

  

  No són jutges ni fiscals ni advocats els que haurien d’enfrontar-se a un conflicte que remou els sentiments de milions de persones. No haurien de ser les togues les que substitueixin el diàleg i els pactes que corresponen als polítics. Per a això els votem, per a això són els nostres representants. 

Notícies relacionades

El retorn de l’amor

Fins que siguem vells

    

Hi ha estacions que no són llocs de pas. Que no fan olor de partida o d’arribada. Que no són trànsit ni repòs. Són, simplement, unes estacions del fracàs.