Ser normal

Sempre que es descobreix un maltractador, assassí o violador, per terrible que sigui, surten els veïns a dir que era una persona normal, que no havien detectat cap comportament estrany en ell. Dels nois de Ripoll és el que més se n’ha dit, que eren tan normals, que ningú havia vist en ells res que semblés sospitós. Ni els seus familiars més propers van notar res estrany. Les mares no van tenir cap indici del que estava passant. Però ¿què pot saber una mare com les nostres d’uns fills nois que entren i surten sense donar gaires explicacions? Uns nois a qui s’insta des de petits a ser més del carrer que de casa. L’únic canvi que havien notat en alguns d’ells és que en els últims temps s’havien tornat més religiosos, cosa que per a una mare de les nostres és signe de maduresa, d’assumpció de responsabilitats, d’anar cap al «bon camí». ¿Com deuen haver viscut elles aquells dies terribles d’agost? ¿Com s’ho faran per trobar-li algun sentit a tot el que ha passat? ¿Què hi pot haver de més esfereïdor que descobrir que el teu propi fill és capaç de la més terrible de les atrocitats? I veure en directe la seva mort, saber-lo ja mort des del moment en què s’anuncia la seva persecució perquè queda clar, per les estadístiques de terroristes supervivents a tot Europa, que és impossible que en surti viu. Hi haurà qui dirà que millor així, de fet hem demanat ben poques explicacions sobre les actuacions policials i els periodistes que les han demanades n’han rebut més aviat poques en aquest sentit, però hem arribat al punt que en aquest país se celebren amb roses per als mossos les actuacions d’aquesta mena. ¿Ja ningú dispara a les cames? Que un cinturó d’explosius és fals ¿no es veu a pocs metres? No ho sé ni en puc treure conclusions, perquè encara que semblava que visquéssim els esdeveniments en directe, la veritat és que hi ha moltes incògnites que no ens van revelar.

La generació intermèdia

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El nivell de deshumanització dels nois de Ripoll va ser tal que tothom trobava tan normal el final que van tenir, com un desenllaç inevitable, per a molts, desitjable. I és clar, després vam veure vídeos en els quals semblaven tan «normals», com si la planificació d’uns atemptats fos una acció absolutament quotidiana. 

¿Qui és normal? ¿Com se sap que algú és normal? Caminem pels carrers, ens creuem els uns amb els altres, ens relacionem sense incidents però això no ens fa necessàriament normals. I aquí que ho hem fiat tot al coneixement de la llengua (ja em diran què havien de parlar uns nois nascuts o aterrats de ben petits a Ripoll), potser no hem parat atenció a qüestions més profundes, a les crisis de pertinença d’aquesta generació intermèdia especialment fràgil, sovint mancada de memòria i de futur.