Una clau per a l'anàlisi de la realitat
Més en menys
En la societat actual aquest concepte és útli per aconseguir la màxima unitat i cohesió en la convivència
ilu-mas-es-menos-alta-francina-cortes-10-10-2017
Fa bastants anys un capellà basc, bon amic, alt, cepat i de veu dolça em va explicar el seu concepte de «més en menys». Ell en parlava a propòsit de la necessitat de centrar-nos en el que és el nucli de la fe cristiana i l’exigència moral pel que fa als valors de la justícia i de la fraternitat. Però des de llavors intento estendre-ho a altres àmbits de la meva vida. En realitat, i potser sense el seu permís, jo n’he fet una guia del que és per mi anar a l’essència de les coses, intentar creure més en menys coses, en un món en el qual si et despistes pots deixar-te arrossegar pel corrent de moda més absurd o fins i tot optar per no creure en res, amb l’excusa que tot és molt complicat, que ho és.
La clau està, és clar, a encertar al màxim les tries que un fa. A risc de semblar una mica naïf, m’agrada pensar que puc estar oberta a mil idees, a mil propostes, precisament perquè els meus fonaments, les meves conviccions, són poques, però fortes. Hi ha una frase d’Anna Murià que he fet meva: «L’odi neix en el qui té raó, l’amor en el qui dubta». ¿Com podem estimar si no estem disposats a entendre l’altre? Com podem aprendre de l’altre si no estem disposats a escoltar-lo? Dubtar és, doncs, estar disposat a escoltar i canviar d’opinió en relació a l’altre, perquè aquest contacte ha enriquit les meves opcions. El «més en menys» no porta uns orellons de burro per no veure el que passa al voltant. Al contrari. Implica fer precisament una anàlisi de la realitat i de les pròpies capacitats per decidir en què ens podem implicar.
En algun moment de
tot el que estem vivint
caldrà seure i parlar
Màxima llibertat i mínimes conviccions
El "més en menys" de les societats del segle XXI (i el temps passa volant) ha de donar màxima llibertat a les parts, mantenint unes conviccions mínimes molt fortes sobre allò que ens fa ser membres d’una comunitat determinada: una família, una empresa, una ciutat, un país... Crec que és útil per garantir la màxima unitat (que no vol dir uniformitat) i la màxima cohesió (que no vol dir seguidisme de les elits polítiques o les hegemonies comunicatives) en la convivència.
Ens ho preguntàvem amb especial dolor arran dels atemptats del 17 d’agost passat. «Com pot ser?» ens repetíem. No podíem entendre que uns nanos joves, aparentment integrats en les seves comunitats, haguessin viscut un procés tan ràpid i tan alienant, tan desconcertant per nosaltres, de radicalització, de fanatisme, de desraó. La veu trencada, la mirada perduda, el plor sincer de mestres, familiars i veïns no ha trobat encara massa respostes. Potser les hauríem de trobar en el símil de la teranyina. ¿Com ens situem cadascú de nosaltres en una xarxa que té uns pocs nuclis forts i un fil de seda llarg i elàstic que ens ha de sostenir a tots?
Opinió exprés
Una sola mirada
Escriptores
Capacitats diverses i nous lideratges
A vegades hi penso a la feina. Ens creiem que la nostra capacitat de treball ha augmentat a la mateixa velocitat que la transmissió de dades. I no. La nostra safata d’entrada de correu s’acosta cada dia més a aquells jocs de la màquina de monedes que van caient en cascada, interminables. Són els nostres ordinadors els que van més ràpids, són les xarxes les que ho absorbeixen tot sense discriminar. Nosaltres no. Tenim limitacions cognitives i també l’obligació de saber fins on podem i volem arribar. Voler abastar-ho tot ens està abocant a una permanent sensació de frustració, si s’és una mica responsable.
Ho veiem cada vegada més en les organitzacions ciutadanes en xarxa: noves jerarquies de persones i tasques estan estenent-se com una taca d’oli per acollir capacitats diverses i nous lideratges. ¿No hi hauria aquí també una possibilitat per a l’economia redistributiva? Si tothom fa seu el «més en menys» el resultat és que es multiplica la capacitat d’incidència i es fa lloc a un nombre més gran d’actors sobre la teranyina. És l’exigència que formula també Mary Beard a 'La veu i el poder de les dones' (Arcàdia, 2017) pel que fa al rol públic de les dones. No es tracta només que les dones ocupin cadires que fins ara han estat exclusivament masculines, que és només un primer pas, sinó que sapiguem també moure aquestes cadires, que sapiguem canviar els models del poder, tradicionalment masculins, relacionats amb el prestigi públic i les estructures verticals.
És difícil no pensar-ho tot aquests dies també en clau política. En qualsevol projecte de futur, hem de ser capaços de donar la màxima llibertat dintre del marc comú que compartim. I en algun moment de tot el que estem vivint caldrà seure i parlar, aquesta és una de les poques conviccions que tinc, i modestament em penso que el «més en menys» seria d’una gran utilitat.
