Les eleccions, el mal menor

Amb la desoladora imatge d’un hemicicle semibuit i partit en dos, metàfora de la ruptura  que el procés independentista ha provocat en la ciutadania, el Parlament ha provocat de forma intencionada la pràctica suspensió de l’autonomia. Amb contundència, EL PERIÓDICO  ha alertat que l’aplicació de l’article 155 de la Constitució podia tenir conseqüències molt perjudicials per als catalans, i ha emplaçat les parts a evitar el xoc mitjançant el diàleg. Amb la mateixa rotunditat, avui hem de denunciar que si Catalunya ha sigut intervinguda per l’Estat és perquè així ho han volgut el president Carles Puigdemont i el bloc sobiranista que el recolza al Parlament. Seva és la màxima responsabilitat d’aquest desastre. 

Els estats estan obligats a utilitzar tots els recursos legals al seu abast per garantir la seva integritat territorial. Abans fins i tot que Mariano Rajoy impulsés el mecanisme del 155, va quedar molt clar que estava en mans de Puigdemont desactivar-lo. En tenia prou de confirmar que el Parlament no havia declarat la independència, cosa que en efecte no va fer el 10 d’octubre, i convocar unes eleccions autonòmiques que restituïssin l’ordre constitucional. Va estar a punt de fer-ho dijous, quan, després que per mediació del lehendakari Iñigo Urkullu obtingués de Rajoy garanties sobre l’autogovern català, va anunciar els comicis al Govern i als seus socis. Però les pressions dels més radicals el van fer rectificar. A Puigdemont li va faltar el coratge exigible a un governant assenyat. 

Per contra, Junts pel Sí i la CUP van afavorir aquest divendres un altre rocambolesc ple del Parlament en què, mitjançant la vergonyant fórmula de la votació secreta, 70 diputats que representen menys de la meitat dels votants van aprovar una declaració unilateral d’independència (DUI) de gran càrrega èpica i nuls efectes reals. «Assumim el mandat del poble de Catalunya expressat en el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre i declarem que Catalunya es converteix a un Estat independent en forma de república», diu un text que, com la mateixa república catalana, és només paper mullat. Ja no per la legítima resposta coercitiva de l’Estat, sinó per la incapacitat de la mateixa Generalitat d’obtenir reconeixement internacional, assumir el control de les fronteres i finançar-se per si mateixa, per posar només tres exemples. El Parlament no només ha menyspreat mig Catalunya; ha banalitzat el somni que legítimament acaricia l’altra mitja. És la culminació d’anys de propaganda escapista basada en greuges certs o inventats, exageracions, mitges veritats i fal·làcies. De resultes d’això, 40 anys d’autogovern, prosperitat econòmica i pau social sense comparació en la història han estat a punt d’anar-se’n en orris.

La resposta de Rajoy estava anunciada: destitució de Puigdemont, tot el seu Govern i nombrosos alts càrrecs, i intervenció de les competències de la Generalitat. Però una llarga suspensió de l’autogovern constituïa una seriosa amenaça per a l’Estat: els actes de desobediència, la resistència civil i el conflicte estaven assegurats. L’independentisme ja ha donat sobrades mostres del seu poder mobilitzador. L’última, el simulacre de referèndum del passat 1 d’octubre.

Per estalviar-se aquest vesper, el president ha optat pel més intel·ligent: suavitzar l’impacte del 155 dissolent el Parlament i convocant eleccions autonòmiques en la data més pròxima possible, el 21 de desembre. És el que demanaven el 68% dels catalans, segons l’última enquesta del GESOP. I el que, sense tant cost, podria haver fet la vigília Puigdemont. Així, la intervenció serà breu i de mínims, purament administrativa, mentre que la Junta Electoral tutelarà els comicis i el paper dels mitjans de comunicació públics, com sempre.

ERC, el PDECat i la CUP tenen ara un transcendental dilema: promoure l’agitació social i boicotejar les anunciades eleccions, amb el risc de quedar-se fora del Parlament, o bé presentar candidatures a l’empara de l’ordenament constitucional, abdicant tàcitament de la DUI. Seva és la decisió.