L'estranya avarada d'una república

El 1927, Stefan Zweig va escriure Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, novel·la de gran impacte. Avui no hi ha dubte que el temps que va des de les 10 del matí de dijous, quan es va saber que Carles Puigdemont enterraria la DUI i convocaria eleccions, a les 10 de la nit de divendres, després que Mariano Rajoy prengués les primeres mesures del 155, destituís el Govern de la Generalitat i cridés a les urnes, donarien per a un trepidant thriller: Trenta-sis hores de la vida d’una nació.

Oblidem escenes suggerents com la dels alcaldes aixecant les seves vares cap a Puigdemont en senyal de triomf, o el vespre juvenil de cava i roses després de la proclamació de la república al Parlament. Amb només 70 diputats (sobre un total de 135), l’hemicicle semibuit i la censura prèvia dels lletrats.

¿Per què Puigdemont no va portar a terme el que va pensar dijous, quan Catalunya es trobava en un carreró sense cap més sortida assenyada que unes noves eleccions? ¿Per què Rajoy va fer divendres passat el que ningú s’esperava, convocar eleccions després de suspendre l’autonomia catalana?

Puigdemont va fer marxa enrere –no va convocar eleccions i va assistir mut a les dues sessions parlamentàries que van oficialitzar la república– perquè és gairebé impossible aturar en l’últim minut un tren al qual s’ha injectat velocitat vertiginosa. Puigdemont sabia dijous –quan va acceptar la mediació d’Urkullu per convocar eleccions a canvi que Rajoy no apliqués el 155– que la independència duraria poques hores i no seria reconeguda per ningú. I que hi hauria gran alegria entre els entusiastes, però no entre els que ja intuïen un mal final, acompanyat de més o menys protestes.

Però no va frenar, encara que el cap l’hi aconsellés (Miquel Iceta li va agrair haver dubtat), perquè l’independentisme havia presumit des del setembre del 2015 de tenir un mandat democràtic per a la independència malgrat haver aconseguit només el 47,8% dels vots (el 40% sense la CUP). Eren uns resultats que el legitimaven per governar, certament, però no per violar la Constitució del 78 i el mateix Estatut, que exigeix un total de 90 diputats (no 70) per a les decisions rellevants. Però tantes fantasies acumulades –inclosa la que assegurava que la independència no tindria costos econòmics i que Europa ens defensaria i fins i tot ens admiraria– no es poden punxar en un matí. Fora que el pilot i el copilot (Oriol Junqueras) tinguin una valentia d’últim moment de la qual estan mancats. Es van estimar més no abjurar i confiar en la Divina Providència, que, almenys fins ara, no els ha socorregut.

L’Estatut del 2006

Anem a Rajoy. Va prendre una decisió dura –el 155– que podia comportar un cop mortal al règim democràtic del 78. I també perillava la seva voluntat de coronar la seva carrera com qui, amb sàvia prudència, havia tret Espanya de la seva pitjor crisi econòmica. I potser ha interioritzat que l’actitud del PP davant l’Estatut del 2006 va contribuir a complicar les coses. Prosseguir en aquella línia era aventurista i innecessari, perquè ara el PSOE ja és a l’oposició i a més necessita el suport de Pedro Sánchez.

Per tot plegat, el millor era intervenir tan poc temps com fos possible, evitant així més conflictes, i després donar la paraula als electors. Ara ja no és al desert, com el 2006 i el 2010, però no té majoria suficient. Necessita el PNB i recorda que Aznar –contra Pujol– no hauria sigut president el 1996. I ha hagut d’admetre l’evidència que la desmesura en el tracte a Catalunya, com la que es va veure l’1 d’octubre, i una involució intolerant del règim del 78 podria matar la criatura.

L’única sortida respectable era executar allò que Puigdemont no es va atrevir a fer: convocar eleccions. I demostrar així que no volia liquidar l’autonomia sinó restaurar la democràcia. Això sí, constitucional.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Ara afronta dos grans riscos. Un, que l’independentisme no vagi a les eleccions i hi hagi una molt alta abstenció. És una cosa que Puigdemont no va aclarir en la seva declaració d’ahir, en què va apel·lar a la paciència, la perseverança i la perspectiva. Dos, que, contràriament,  obtingui una majoria excepcional, com la que Artur Mas somiava el 2012. Però Rajoy, obligat, sap jugar. Ho va fer el 2016, quan va renunciar a la investidura apostant, o creient saber, que Pablo Iglesias impediria la investidura de Pedro Sánchez. Va guanyar.

Dues reflexions últimes. Una, potser el 155 era quasi inevitable després de la ceguesa de l’independentisme a l’hora de liquidar el règim del 78. Dues, crec que Espanya i Catalunya poden sortir d’aquesta crisi bastant millor que el 1934, llavors de la ruptura de Companys. Malgrat tot, a les dues capitals hi ha avui més seny.