Ens sentim

La situació que viu el nostre país --ens ho mirem amb l'òptica amb què ens ho mirem-- és la més excepcional que molts hem viscut.

En la meva opinió, l'únic responsable de tot plegat és un Estat que mai ha superat el novembre del 1975. I en conseqüència, penso que qualsevol sortida a aquesta situació implica, en primer lloc, resoldre aquesta conjuntura.

Els que volem superar aquest marc som majoria. Ens sentim, però no sempre ens trobem. I, des d'aquest punt de vista, el camí emprès pel sobiranisme n'és un clar exemple. Potser a causa de les adversitats de l'Estat o la postura defensiva del sobiranisme, no ho sé, l'independentisme no ha sabut teixir les complicitats allà on calia. Aquesta és la seva gran assignatura pendent. Aquest país, sigui quina sigui la seva forma, l'hem de construir entre totes i tots.

Construir un nou país

Feliçment, i segur que com molts i moltes de les que esteu llegint aquest article, d'una manera o una altra, em sento proper a una part important de la gent del nostre país. Em sento lligat a totes aquelles persones que pensen i actuen per transformar aquest món en un lloc millor. Em sento del costat de la gent que sortia al carrer el 3 d'octubre per defensar els drets fonamentals. Alço la veu per reivindicar la gent de la PAH, els socorristes de Proactiva Open Arms que naveguen per les costes de Líbia salvant vides, com el Toni i l'Anna de Stop Mare Mortum, o la millor alcaldessa del món, la Dolors Sabater, i el consens Badalona. Respecto i admiro moltes de les persones que representarà en Domènech el 21-D i comparteixo l'ideari de la CUP, a qui he votat més vegades a la meva vida. I aquests dies més que mai em sento i penso en els presos polítics. En tots i totes. Penso en els exiliats d'ara i de sempre, en el president Puigdemont, l'enorme cor d'en Cuixart i la mirada crítica de l'Évole.

Amb tots ells ens separen formes, motius i objectius ideològics. Però al costat de tots ells vull aprendre i construir aquest país. No pot ser de cap altra manera.

Qui em coneix --especialment els qui han estat els meus professors i professores-- saben que soc poc de teoritzar i molt de fer --però no parlar--. Si la Marina Garcés llegís això s'enfadaria, i amb tota la raó, però crec que no és una qüestió de voluntat, sinó de capacitat.

Aprendre i tornar al carrer

Notícies relacionades

ERC incorpora Ruben Wagensberg a les llistes electorals

Culturalment cristians

Des del moment en què ERC em va oferir la possibilitat de participar com a independent a través de la seva llista a la vida parlamentària d'aquesta legislatura, els dubtes i el contacte amb el meu entorn han estats continuats. El meu lloc --i on considero que més puc ajudar-- és al carrer. Però des de la visita d'ahir a Brussel·les --on vaig poder comprovar en primera persona la injustícia feta persona-- penso que no hi ha moment més excepcional que aquest. La reflexió durant el vol de tornada va ser: si algú em reclama i pensa que puc ajudar, m'hi trobarà. Des de totes les contradiccions ideològiques del món, tinc clar que entrar a "Matrix", com deia David Fernàndez, és quelcom curt i concret. En un moment excepcional, trist però alhora apassionant i convençut de poder aportar tot el possible per buscar i trobar el consens d'acció. Per construir poder popular i república. Per aprendre i ràpidament tornar al carrer. I seguir. Sempre seguir.

Aquest és un article dirigit a mi mateix i que em prometo llegir cada dia en el curt camí que separa casa meva de la plaça de Joanic. On agafaré cada dia la línia groga per baixar al Parlament. Per no oblidar per què hi estic baixant.