El que tenim

Ahir parlava de com es lamina el gruix d'una cultura. De com pot esdevenir, persistentment i constant, un reducte lateral. Ara hi torno, amb la insòlita política de l'Agència Tributària en el tema de l'IVA a les subvencions públiques a les empreses i entitats culturals. S'arrossega de fa temps, però ara és visible gràcies a la denúncia que Salvador Sunyer va fer aquest cap de setmana. Està en perill bona part del teixit artístic i escènic del país, des del festival Temporada Alta al Teatre Lliure, des del MNAC al MACBA. En resum: les quantitats que es rebien en concepte de subvenció, de resultes d'una pràctica habitual en el sector i amb l'aval de resolucions europees, no tributaven el 21% d'IVA. Hisenda decideix canviar de criteri de sobte i l'aplica amb severitat per desmantellar el sector.

Els interessats es mouen, tenen converses amb l'Administració i, finalment, s'aconsegueix aprovar una llei que marca amb nitidesa que les subvencions culturals no paguen IVA. Contra tot pronòstic, però, Hisenda continua amb les inspeccions i reclama un tribut que ja no existeix. Delirant. I el més delirant de tot és que aquestes reclamacions, que enfonsen festivals de renom internacional, teatres de prestigi històric, centres culturals i museus de relleu, només es fan a Catalunya. Com diu Jaume Subirana, vivim amb la idea que "tot el que tenim, ho tenim fins que al ministerio corresponent se li acut de reclamar-ho".