La fugida de Puigdemont

¿Per què s'ha revocat l'euroordre?

De l'acte del magistrat Llarena sembla inferir-se que es temia que el jutge belga no concedís l'extradició de Puigdemont pel delicte de rebel·lió al no haver-hi violència per enlloc

4
Es llegeix en minuts

Llarena sol·licita que es comuniqui la seva decisió a les autoritats belgues. / JOAN PUIG / EUROPA PRESS

La decisió del magistrat Llarena de revocar l'euroordre contra Carles Puigdemont i els exconsellers ha sorprès absolutament a tothom. Després de la duresa del dilluns mantenint a la presó quatre dels imputats per estimar que existia un més que discutible risc de reiteració delictiva, avui ens trobem que respecte a ni més ni menys que l'expresident de la Generalitat aquest risc de reiteració delictiva deu ser inexistent, ja que es renuncia a la seva recerca i captura internacional. Com si en el món d'avui no hi hagués mecanismes tecnològics més que suficients per organitzar qualsevol subversió des de fora del territori nacional. Que els ho diguin als electors nord-americans.

Per tant, ens trobem davant una flagrant contradicció que augmenta en gran manera el risc de fuga, cosa que és contraria a les finalitats de qualsevol procés penal. Rellegint l'acte, sembla inferir-se que es temia que el jutge belga no concedís l'extradició pel delicte de rebel·lió al no existir violència per enlloc. O a l'entendre que el que des d'Espanya alguns han identificat com a violència no ho és, com hem repetit fins a la sacietat molts altres, fins i tot el mateix redactor de la norma penal espanyola. El Codi Penal belga és contundent en el sentit que la violència de la rebel·lió requereix l'ús d'armes. Per tant, hi havia el risc que el jutge belga no apreciés l'existència de rebel·lió, i així es trenqués el relat que en aquest sentit sustenta la investigació que està portant a terme la justícia espanyola.

Un informe irrisori, grotesc i a estones patètic

Després d'aquest últim inesperat pas, potser ha arribat el moment de reconduir les aigües al seu vial des del punt de vista judicial. Seria molt positiu que la mateixa Fiscalia rectifiqués la seva opinió aplicant el principi pro reo, essencial en el Dret Penal. I sent així, reconegués que un irrisori, grotesc i a estones patètic informe trobat a casa d'un imputat no serveix per pensar que hi havia una rebel·lió en marxa. Que si molt reiterades i extraordinàriament massives mobilitzacions ciutadanes no han generat mai violència, és que no existeix violència. Que la repulsa política per algunes actuacions independentistes i la fortíssima tensió emocional soferta pels espanyols --catalans inclosos-- les setmanes prèvies a la fallida declaració d'independència no constitueix la violència requerida per al delicte de rebel·lió, llevat que si la qualifiquem així ens quedem sense una figura delictiva més greu per descriure jurídicament el 23 de febrer de 1981 o el 18 de juliol de 1936, entre molts altres fets històrics anàlegs.

Les acusacions de sedició i rebel·lió no haurien d'haver estat mai en el tauler i no han portat més que maldecaps de tota índole

Així pot procedir la fiscalia, però també el magistrat, amb la mateixa exemplar valentia que va exhibir ahir a l'explicitar que no existia risc de fuga, o que ha mostrat avui al revocar l'euroordre acceptant totes les crítiques i perplexitats que amb seguretat sabia que se suscitarien després. Tant de bo en aquesta mateixa línia reconegui que les possibilitats dels quatre presos d'organitzar una insurrecció violenta eren limitadíssimes en l'exercici dels seus càrrecs --a més que mai va ser la seva intenció--, però que actualment són completament inexistents fora d'aquests. I que, en qualsevol cas, existeixen mesures alternatives a la presó provisional per aconseguir els seus mateixos fins, i que no són tan agressives amb la llibertat. I que aquestes mesures alternatives sempre són d'aplicació preferent.

I és que la Llei d'Enjudiciament Criminal obliga a valorar la naturalesa del fet i la situació socioeconòmica de l'imputat per decidir el seu ingrés a la presó o la seva llibertat. Doncs bé, alguns presos són candidats que estan en plena campanya electoral, en la qual no poden participar precisament per estar privats de llibertat. Aquestes eleccions, per la seva convocatòria i moment històric, es produiran en unes circumstàncies que són inqüestionablement excepcionals. Un dels candidats pot ser, segons les enquestes, el pròxim president de la Generalitat. Tots ells s'han compromès a seguir els seus objectius polítics per vies estrictament legals, com és degut i no pot ser d'una altra forma.

Campanya sense excuses per a Puigdemont

I si a tot plegat hi afegim l'extrema precarietat del relat del suposat delicte de rebel·lió, ¿podríem reconduir finalment aquesta situació a figures delictives de les quals sí que poden existir indicis més sòlids --desobediència, prevaricació i potser malversació, encara que tot pelgat està per veure--, i ens allunyem definitivament de la sedició i la rebel·lió, que mai haurien hagut d'estar al tauler i que no han portat més que maldecaps de tota mena?

Notícies relacionades

Si es procedís així, per fi es podria iniciar realment la campanya electoral. Puigdemont no tindria excusa --si alguna vegada n'ha tingut-- per no tornar. Junqueras podria sortir en llibertat. Tots dos, igual que la resta de candidats, podrien defensar els seus missatges i explicar les moltes contradiccions de les seves actuacions passades. I els electors podrien votar, per fi, pensant en el programa dels partits, i no simplement en les seves emocions. Tant de bo sigui així. Està en mans de la justícia i de la fiscalia.