Els límits de la competència intrablocs

Malgrat que aquestes eleccions no estiguin plantejades en termes plebiscitaris no hi ha  dubtes que tenen un marcat caràcter bipolar i que un dels principals interrogants és quin dels blocs, si l’independentista o el constitucionalista, aconseguirà la victòria. Si guanya l’independentisme i es mantenen els nivells de suport del 2015, la seva estratègia s’haurà vist avalada malgrat que molts dels seus arguments hagin quedat desmentits i malgrat els enormes costos personals que ha generat.

Si per contra s’imposa el constitucionalisme, el camí pel qual ha trans­itat el Govern de Catalunya en els últims anys quedarà deslegitimat. No obstant, de la victòria d’un bloc o de l’altre no ha de deduir-se la immediata formació de govern. Això dependrà, més enllà de l’aritmètica,  de com es desenvolupi la competència dins de cada un dels blocs.

En relació amb això, l’enquesta del GESOP publicada recentment per aquest diari detectava un quàdruple empat entre ERC, JxCat, PSC i Ciutadans en intenció directa de vots, una situació inèdita tenint en compte que fins fa poc tots els sondejos no només donaven per segura la victòria d’ERC sinó que situaven el segon partit, Ciutadans, a molta distància. Aquest canvi que sembla tenir lloc sense que es produeixi una variació substancial del suport als diferents blocs implica que la competència més ferotge és la que s’està produint dins de cada un dels blocs, però sobretot en el camp independentista.

ERC donava tan per descomptada la seva victòria davant els exconvergents que es va oposar a la llista única i molt limitada per trobar-se el seu principal actiu, Oriol Junqueras, a la presó, i no ha sabut reaccionar davant l’impuls de Carles Puigdemont des de Brussel·les liderant una llista transversal i poc partidista que reivindica la legitimitat del govern i la continuïtat del mandat de l’1 d’octubre.

L’estratègia de la subhasta

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

La competició entre ambdues candidatures s’ha intensificat tant que sembla seguir imposant-se l’estratègia de la subhasta que ens ha portat fins aquí, és a dir la lògica del qui dona més. Solament així s’explica que ERC torni a reivindicar la via unilateral sabent que previsiblement no donarà més fruits que el 155. Això al mateix temps que Junqueras des de la presó es compromet a acatar aquest article per poder sortir i fer campanya. En el camp constitucionalista, Ciutadans desitja tant guanyar que es permet afirmar que votar PSC o votar PP és llençar el vot a les escombraries. 

Encara que per a alguns l’important sigui guanyar, probablement ni el partit ni el bloc que guanyi serà del tot determinant per a la formació de govern, malgrat que indubtablement aquesta victòria tingui un notable valor simbòlic. Després de la nit electoral el que comptarà serà disposar de potencial de coalició, un potencial que en alguns partits pot haver quedat limitat durant la campanya electoral precisament per les seves ànsies de guanyar.