¡Evoluciona o mor!

Tots tenim les nostres fílies i fòbies. Les nostres petites manies i excentricitats. Per exemple, un dels meus animals favorits no existeix. Però va existir. Li deien ocell dodo (Raphus cucullatus per als primmirats) i era una mica grassonet i no volava. Vivia una existència idíl·lica a l’illa Maurici, a l’oceà Índic, fins que vam arribar nosaltres. I en cent anys ja no en va quedar cap, l’últim espècimen documentat és de 1681. El pobre maldestre no es va poder adaptar al màxim depredador. Evolucionar o morir. Moltes vegades un ésser viu està completament en harmonia amb el seu entorn i s’introdueix una interferència que ho altera tot. Per exemple, en un vaixell arriben rates que es mengen tots els ous de les aus d’aquell ecosistema. O encara més brusc, un meteorit cau del cel sobre Yucatán, a Centreamèrica, i fa un gran escarafall i aixeca un núvol de pols interminable, i els dinosaures desapareixen. Mentrestant, un petit mamífer nocturn que era perseguit per alguns d’aquests gegants carnívors ara té la seva oportunitat d’expandir-se i un dia, milers d’anys més tard, acabarà originant l’Homo sapiens.

Com el nostre cos i el d’altres espècies s’adapta als canvis de l’entorn és un camp d’estudi creixent. I pensar que sols els més ben adaptats poden sobreviure i passar les seves característiques a la següent generació, com ens diria l’evolució clàssica, és fascinant. I –¿per què no?– pensar que amb la nostra conducta i els avenços tècnics no sols estem canviant el clima sinó també la nostra evolució. N’hi ha molts exemples, però posem-ne només un. Hi ha moltes persones que en un entorn natural no es podrien reproduir, però avui, amb els magnífics avenços de la medicina de la reproducció, poden tenir fills. ¿Ens hem saltat aleshores aquesta idea de la supervivència dels més ben adaptats? ¿O en realitat són ells els més ben adaptats perquè poden tenir fills sense dependre de la seva biologia? Preguntes i respostes que a estones m’atabalen i que deixaré en mans dels filòsofs de la ciència.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Però ¿com evoluciona el nostre organisme? ¿I fins quan ho farà? Pas a pas. L’evolució deixa marques i està impulsada per canvis en el nostre genoma. Els canvis més radicals són mutacions, però també comencem a veure canvis epigenètics involucrats. Els primers són canvis més dràstics, i els segons, més reversibles. Deixeu-me que us ho expliqui amb una història. Entre els més de 30.000 gens que formen l’ADN humà hi ha molts receptors per diferenciar les olors. Doncs molts d’aquests gens els humans els tenim completament mutats i inactivats perquè no ens fan falta, mentre que el ximpanzé els té en estat salvatge i plenament actius: encara depèn d’aquests gens per decidir quina fruita o fulla és bona i per olorar un depredador o un company sexual. Però hi ha algun receptor de l’olor que el ximpanzé té també actiu i nosaltres sols el tenim apagat però intacte. Com que no està mutat, potser un dia el podrem activar i tornar a diferenciar aquella olor primitiva. ¿És un mecanisme de protecció per si un dia hem de tornar a la selva? ¿Un mecanisme que ens permetrà tornar als arbres en un món sense des­odorants ni restes de la civilització actual? Potser retenir aquella olor salvarà un altre cop els Homo sapiens, igual que quan van aconseguir expulsar l’os cavernari (Ursus spelaeus) de les grutes els va permetre sobreviure a aquelles duríssimes gelades.

Mentrestant, el nostre genoma guarda records de quan vam ser altres espècies. De quan érem primerencs virus, peixos, amfibis, rosegadors i altres primats. De fet, el nostre ADN està ple de seqüències víriques endoparasitàries que dormen el son dels justos i quan es desperten poden provocar malalties. Així doncs, deixem-les dormir. Ser souvenirs d’altres eres. I, a estones, mirem-nos el nostre cos i pensem si l’apèndix és una resta evolutiva o fem prediccions de quants anys falten perquè se’ns ajuntin tots els dits dels peus, ara que la seva activitat prènsil no ens és necessària per anar de branca en branca i posar-nos de cap per avall. Els nostres dits petits atrapats per la pressió de la sabata. I també, si us sembla, mirem de plantejar-nos que tenir fills a edats cada vegada més avançades dels progenitors pot estar generant nous canvis en els mecanismes que regulen el genoma. I, evidentment, el nostre òrgan rector no se’n salva: ja comencen a sortir els primers estudis que indiquen que la interconnectivitat global i instantània, el no fet de poder desconnectar gairebé mai, està canviant físicament i químicament el nostre cervell. Evolucionar o morir.