Al comptat
El Castor com a símptoma d'una malaltia greu
És una economia en què una reduïda elit publicoprivada privatitza els guanys i col·lectivitza les pèrdues, a través del BOE
Q ue finançar el nyap del magatzem Castor ens costi gairebé dos euros al mes en el rebut del gas durant 30 anys pot semblar poc. Però és molt. Moltíssim. És un preu sense cap mena de contraprestació. I és el símptoma d’un mal, d’una malaltia de l’economia espanyola, que és greu. Aquesta infraestructura fallida, que suma un seguit de despropòsits iniciats amb el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero i rematats amb el de Mariano Rajoy, ha desembocat en una factura que ens costarà (no ho dubtin, malgrat la sentència en contra del Tribunal Constitucional) 4.700 milions d’euros.
I tot plegat perquè la concessionària en la qual l’ACS de Florentino Pérez tenia la majoria del capital rebés una compensació de 1.350 milions d’euros per pagar en temps i forma els seus creditors. I sense que la instal·lació funcionés ni un sol dia i després de causar diversos sismes. Però només és un exemple, com la moratòria nuclear, que va costar als ciutadans 5.717 milions d’euros durant 30 anys en el rebut de la llum pagats a bancs i elèctriques.
Continua sumant. I el que vindrà, com el rescat de les autopistes radials de Madrid (com a mínim 3.700 milions d’euros)... Fugin quan escoltin que un rescat va a càrrec del sistema o dels Pressupostos de l’Estat. ¿Qui finança si no l’un i l’altre? És un model del qual no es va escapar ni s’ha escapat Catalunya, ni amb els governs de Jordi Pujol ni amb alguns dels següents (recordem la sociovergència). Llegeixin les condicions de l’adjudicació d’Aigües Ter Llobregat (ATLL) en l’etapa d’Artur Mas, encallada als tribunals i amb avantatges financers per a l’adjudicatària del 9,33% durant 50 anys.
Notícies relacionades
Gairebé sempre l’argument són les necessitats del Govern per a hospitals i carreteres. I amb aquest pretext es traslladen sense gaires miraments els deutes i obligacions a bancs i altres empreses; que, lògicament, obtenen unes bones contrapartides. És el que té el que és públic, que és de tots, però només ho gestionen uns quants. En realitat és una economia semipública o semiprivada en la qual es privatitzen els guanys per a una elit; i es col·lectivitzen les pèrdues, a través del BOE. El risc i ventura que han de formar part de l’ADN empresarial l’assumeixen els usuaris, les pimes i moltes empreses, però no una reduïda elit publicoprivada. En diuen capitalisme d’amiguets. És un model econòmic híbrid que requereix canvis. O cap a l’àmbit públic, amb gestors eficients i vocació de servei; o cap a l’àmbit privat, amb òrgans supervisors verdaderament independents, que no es guiïn per la ideologia, l’afinitat o l’interès particular sinó pel general. No és poca cosa.
