Metges per al final de la vida

El 45% dels pacients que són atesos a les unitats de cures pal·liatives dels hospitals públics de Catalunya –la majoria pateixen un càncer– moren el primer mes de l’ingrés a conseqüència de la malaltia que va motivar aquesta assistència. Però el 55% restant no sempre estan en el procés que condueix al final de la vida, ni han arribat a aquests serveis perquè siguin persones terminals o, encara pitjor, desnonades, dos termes deshumanitzats que els sanitaris vinculats a aquesta especialitat mèdica consideren denigrants.

El terme pal·liatiu va ser escollit en els anys 90 per un reduït grup de metges catalans que, observant com es tractava a la Gran Bretanya i Alemanya els malalts amb mal pronòstic i gran patiment, van acceptar un fet que la majoria dels seus col·legues es resistia a admetre: que l’objectiu suprem de buscar la curació dels malalts resulta un impossible evident en un significatiu nombre de pacients. I que quan aquestes persones pateixen i s’enfonsen en els pitjors dolors, o són conscients de l’accelerat deteriorament en què apareixen davant la seva família i davant d’ells mateixos, mereixen ser ateses amb recursos analgèsics especials, molt més potents del que és habitual però que exigeixen ser administrats de forma subtil i directa.

Aquells metges –el pioner a Catalunya va ser Xavier Gómez Batiste– van decidir buscar un nou concepte per a la seva funció professional, un paradigma en què la finalitat ja no sigui curar sinó procurar el relatiu benestar d’uns pacients a qui els especialistes que els han tractat fins llavors auguren molt mal pronòstic vital, però davant els quals s’imposa l’obligació humana de reduir el patiment.

    

MAGISTRAL / La seva utilització dels opioides per suprimir símptomes dolorosos en principi irreductibles és magistral. Els injecten en nervis i músculs que seleccionen amb destresa. Coneixen els ressorts de la sensibilitat. No es proposen curar, sinó proporcionar benestar en les hores immediates.

Així van anar sorgint els equips de cures pal·liatives, un col·lectiu estrany al principi, gens popular entre els mateixos metges –els costava veure l’èxit científic de centrar-se en l’atenció de qui moriria immediatament fessin el que fessin–, però que es va anar nodrint d’oncòlegs, psiquiatres, psicòlegs, anestesiòlegs, traumatòlegs i nombroses infermeres formades en el preat i difícil art d’alleujar el dolor i eliminar el patiment màxim.

«Soc oncòloga, però des del principi em va semblar més important atendre en la seva globalitat la persona que pateix un càncer avançat que centrar-me en les peculiaritats del seu tumor –afirma Gala Serrano, responsable de cures pal·liatives a l’Hospital de Bellvitge–. Un càncer destrossa a qui el pateix, en tots els aspectes, i també els que l’envolten. En el nostre servei tractem aquest conjunt de conseqüències».

El servei de Gala Serrano, i la resta de pal·liatius, també s’ocupa d’oferir suport espiritual als pacients que, o perquè ja mantenien una fe religiosa abans de posar-se malalts, o perquè veient la seva situació present busquen una explicació per al que els està passant que transcendeixi les dades científiques, expressen la necessitat d’entendre el transcendent. «Creure en alguna cosa, sigui una religió o el poder de la naturalesa, ajuda a suportar millor les situacions difícils –assegura el doctor Jordi Trelis, responsable de la xarxa oncològica de cures pal·liatives als hospitals de l’Institut Català de la Salut (ICS)–.

«Molts malalts necessiten comprendre quin sentit té el que els està passant –explica l’oncòloga Serrano–. Senten que són una càrrega per als que els ajuden, perquè no es valen per si mateixos. Aquestes dimensions no poden ser ateses en un servei d’oncologia convencional. A les nostres unitats, sí».

Els serveis pal·liatius s’han estès. Els tres centres de l’Institut Català d’Oncologia (ICO) i les àrees de cures pal·liatives dels hospitals de Bellvitge, Vall d’Hebron, Josep Trueta i Arnau de Vilanova –adscrits a l’ICS–van atendre 2.253 pacients el 2016. 47.000 persones més –majoritàriament en el final de la seva vida– van ser ateses als seus domicilis per equips mèdics i d’infermeria, amb visites diàries o setmanals.

Dolor neuropàtic, nàusees, vòmits, ofec, por, ansietat. De tot això se n’ocupen les unitats de pal·liatius, que també atenen afectats per esclerosi lateral amiotròfica (ELA), malaltia pulmonar obstructiva en situació greu, o qualsevol procés en què el pacient amb mal pronòstic senti dolor i malestar.

Notícies relacionades

Què és un ictus, l’afecció que ha patit Kiko Rivera

Ucis on l’algoritme anticipa complicacions

Els metges i infermeres destinats a aquestes unitats reben una formació exhaustiva i periòdica. «Desenvolupen la capacitat d’identificar necessitats que els pacients no expressen», explica Trelis. Capten, moltes vegades, quan una persona sap que la seva mort està molt a prop. «Molts malalts saben que estan en els últims moments de la seva vida, però és una percepció que poden compartir o no amb una altra persona –prossegueix Trelis–. Uns no ho diuen en públic, però sí en privat. No és estrany que ho confessin a la infermera que cobreix el torn de nit».

Una de les premisses més acatades pels metges de pal·liatius és no molestar la persona que ha emprès el seu últim viatge personal. «Intervenim quan intuïm que podem ajudar».