L'«altaveu» dels lectors

“Notícia fresca”, “Participació”, “Tolerància”, “Quotidià”, “Indispensable”... Són les primeres paraules que els passen pel cap als cinc lectors que EL PERIÓDICO ha reunit amb motiu del seu 40è aniversari quan se’ls inquireix sobre la capçalera. Com si d’una relació de parella es tractés, l’idil·li que mantenen amb el diari ha tingut alts i baixos en algun moment, però tots reconeixen que, al final, sempre recalen al mateix port. 

Francisco Javier Paz (70 anys, Cotobade, Pontevedra) és el més veterà dels cinc i un fidel seguidor del diari des d’aquell 26 d’octubre de 1978. En un any transcendental per a l’esdevenir d’Espanya (en plena transició i submergida en una crisi econòmica galopant), aquest informàtic jubilat confessa que el va atreure l’“enfocament” del nou mitjà de comunicació. “Se sentien discussions sobre si hi havia diaris saberuts, com ‘Le Monde’, o l’estil de ‘El Caso’”, explica.

I és que des del minut u, EL PERIÓDICO va apostar pel disseny com a element distintiu –i no un simple recurs decoratiu– i el llenguatge fotogràfic, un ADN que els lectors encara avui valoren amb nota alta.

Per a Francisco, hi va haver una mica més. Va emigrar a Catalunya, des de la seva Galícia natal, a mitjans dels anys 70, i el diari va ser un dels vehicles d’“integració” i “acollida” a la seva nova terra. “Abans d’anar a la feina acabava el sudoku, cosa que va provocar que més d’una vegada arribés amb retard a l’empresa –confessa–. Sort que tenia un horari flexible i podia sortir més tard...”

Gisela Boada (18 anys, Barcelona) és l’única lectora dels cinc que va néixer amb l’edició bilingüe del rotatiu a ple rendiment. I per descomptat, és una consumidora 2.0. A l’escola va entrar en contacte amb les seccions d’opinió de diferents mitjans i l’‘Entre tots’ de EL PERIÓDICO. “Aquest sempre m’ha donat l’oportunitat de poder expressar-me i participar. Va ser el primer que va començar a confiar en mi. I he seguit fins avui”. Això sí, aquesta estudiant de Ciències Polítiques –amb una “curiositat” innata des de petita– admet que “tempteja” diferents propostes diàriament, però que EL PERIÓDICO “és dels principals” mitjans de capçalera. “És dels pocs que, de vegades, compro en paper, perquè m’agrada tenir les notícies davant”, conclou.

Des de la seva fundació, EL PERIÓDICO va apostar per la proximitat amb el lector. I el 2011 va néixer ‘Entre tots’, una secció de participació i periodisme amb el ciutadà que converteix la gent en protagonista, com si fossin els guionistes de la seva pròpia pel·lícula. I d’això en sap molt Antonio Gómez (52 anys, Barcelona), carretoner de professió, però ‘denunciador’ d’esperit: ha enviat infinitat de foto-denúncies a diverses capçaleres, fins i tot a alguna estrangera. “Vaig començar el 1997 escrivint una carta del lector sobre una caixera de cine a qui vaig pagar amb moltes monedes i em va preguntar si venia de pidolar –explica–. I me la van publicar. Això va fer que cada vegada que veia una cosa que no m’agradava enviés una carta. L’utilitzo com a altaveu i m’ha anat bé”.

Al costat de la seva dona, Lorena, Antonio s’ha convertit en tot un expert en la matèria. Ella l’ajuda a posar ordre i concert en els temuts 2.000 caràcters. “Me’n talla la meitat, perquè m’enrotllo molt. ¡Aquí hi ha el truc perquè me’n publiquin moltes!”. Ell solet ha aconseguit la col·locació d’un semàfor a la confluència del carrer de Cantàbria i la rambla de Guipúscoa o que netegessin un llum del metro, “ple d’estalactites de pols”, després de mostrar-li a l’exalcalde Xavier Trias el retall amb la seva carta de EL PERIÓDICO.

 

Blanca Gotor (51 anys, Fuentelsaz, Guadalajara) no té dubtes sobre on accedir a les notícies: “Em tira el paper absolutament. Tocar aquest format de llençol que de vegades, no saps gaire bé com recol·locar, que se te’n va per a un costat o un altre, em fa sentir viva”. A aquesta professora d’institut, que fins i tot ha protagonitzat l’entrevista de contraportada del diari, li agraden tots els continguts i la premsa rosa, l’‘Extra rosa total’, com anomena la secció del diari centrada en aquest tema. I fa un prec: eliminar pàgines d’esport, en general, per dedicar-les a l’esport femení, l’art quotidià i les cartes del lector. Aquí, Antonio aviat puja al carro: “Almenys, ¡tres o quatre pàgines de cartes!”. 

Notícies relacionades

Una conversa entre dos periodistes

La meva felicitació més cordial

Posats a demanar, ja que per això els lectors són els protagonistes d’aquesta història que dura ja quatre dècades, Marc Casas (42 anys, l’Hospitalet de Llobregat), informàtic i lector a internet (“només el llegeixo en paper en algun bar”), reclama més claredat a les fotos que mostra el web: “Són molt fosques i això li treu força al producte”. Reconeix que recorre diversos diaris per conèixer l’actualitat –”Si només mires un, t’estanques en un punt de vista”–, tot i que El PERIÓDICO no falta mai a casa seva per tradició (el seu avi era un assidu consumidor). I recorda “amb il·lusió” el primer número de l’edició en català, el 28 d’octubre de 1997.

Un aniversari també és bon moment per formular desitjos: més oportunitats als joves, mantenir l’edició en paper, millorar la qualitat de la tinta, el paper i els filtres dels comentaris de les notícies i, important per a Antonio, suprimir el sudoku: “Se m’escalfa la coca-cola al bar mentre espero que algú l’acabi”.