Una conversa entre dos periodistes

No he aconseguit precisar quin dia de la primera quinzena del mes d'abril del 1978 em van telefonar consecutivament dos bons amics, Manuel Martín Ferrand i Álex J. Botines, amb qui havia treballat pocs anys enrere al 'Diario de Barcelona'. Em van dir que Antonio Asensio Pizarro, l'editor que havia triomfat ràpidament i espectacularment amb el setmanari 'Interviú', en el qual col·laboraven, volia conèixer-me. Circulava el rumor que Asensio pensava invertir els diners que guanyava creant un diari però no es prenia la idea gaire seriosament. Barcelona tenia massa capçaleres de premsa ('Diario de Barcelona', 'La Vanguardia Española', 'El Correo Catalán', 'Mundo Diario', 'Catalunya Exprés', 'Solidaridad Nacional' i 'La Prensa', tots dos de la cadena Prensa del Movimiento, 'El Noticiero Universal', 'Tele/Xprés' així com 'La Hoja del Lunes') i diverses estaven en crisi per l'excés d'oferta en un mercat en el qual també era present la premsa de Madrid, especialment l’'ABC' i 'El País'. 

Antonio Asensio, un editor diferent

Antonio Asensio era, em va dir Botines, un editor diferent dels que havíem conegut fins aleshores. Ja me l’havia descrit abans com a innovador, intuïtiu, treballador, llançat i molt periodista, i per telèfon em va confirmar que realment desitjava  treure un diari i volia iniciar una ronda per recollir idees i conèixer persones. I va afegir que Asensio coneixia bé la premsa regional francesa i li havien dit que a mi també m'agradava, que en parlava bé a les classes de Periodisme que donava a la Universitat Autònoma de Bellaterra. L’Antonio i jo estàvem en una mateixa situació: casats amb franceses que a les vacances d'estiu llegíem aquests diaris. 'Mis SudOuest' i 'La Depêche', de Bordeus i Tolosa, així com 'Midi Libre', 'Ouest Franc'e i 'La Voix du Nord', eren rotatius populars molt enganxats al lector de províncies per les seves informacions i serveis de proximitat a través de les seves nombroses edicions locals, i cada un d'ells venia més del doble –en alguns casos el triple– que els prestigiosos diaris de París com 'Le Monde', Le Figaro', 'France-Soir i 'Libération'. 

En la conversa de tres o quatre hores molt aviat vam deixar de parlar que tant 'El Correo Catalán', el diari barceloní que més s'ocupava de les comarques, com els rotatius de Lleida, Girona, Tarragona, Manresa i Vic no tenien res a veure amb la premsa francesa pels seus plantejaments, per passar al tema del qual el veritable buit del mercat d'aquí  era altre. Li vaig dir que pensava que 'Interviú' s'havia imposat a les altres revistes a l’oferir un mitjà de comunicació diferent que responia millor que les altres, la qual cosa un sector molt ampli de la gent desitjava llegir. I de seguida vam convenir que l'objectiu seria connectar amb el carrer substituint els diaris que havien quedat desbordats per les noves realitats i sensibilitats que havia portat el final del franquisme. I vam coincidir a expressar que en plena transició democràtica i amb una opinió pública molt més oberta i progressista que el que encarnaven els diaris existents –cap d'ells no podia esborrar a les hemeroteques el que havien dit i el que havien callat durant l'etapa de Franco– existia un ampli espai per cobrir. 

Rigor i disseny

Notícies relacionades

La meva felicitació més cordial

EL PERIÓDICO regala aquest diumenge un suplement especial pel seu 40è aniversari

En la segona part de la conversa Asensio ja no era un editor que plantejava un possible negoci sinó un periodista (vaig comprovar que Álex Botines tenia raó, ell tenia ànima d'això) que discutia amb un altre periodista sobre com havia de ser el modern diari popular progressista ideal que es podia fer. I vam començar a parlar sobre el seu rigor en el contingut, prioritzant l'espai dedicat al que li interessava més a la gent que ens envoltava: la política, els esports i el consum, i oferint, en canvi, pocs successos –en contrast amb la premsa popular convencional europea i americana– per evidenciar la seva condició de diari de qualitat. D'allà vam saltar a detallar que el disseny havia d'aconseguir que el diari fos molt fàcil de llegir (cos de lletra una mica superior al que estava de moda llavors; titulars, fotos i gràfics grans; textos no gaire llargs encara que completats amb especejaments que proporcionessin al lector molts titulars informatius menors, explicatius i complementaris). Encara que, gràcies a la seva llarga experiència, Martín Ferrand posteriorment va aportar idees molt clares sobre el ritme de la paginació, la utilització de tots els gèneres periodístics encara que amb predomini dels reportatges i cròniques, el diari que avui coneixen vostès va quedar perfectament dibuixat en aquella primera i definitiva xerrada. Futurs companys com Enrique Arias i els dissenyadors Fermín Vílchez i Carlos Pérez de Rozas arrodonirien després el concepte del que es volia fer.

Dues qüestions van tancar aquella entrevista. ¿Hi havia gent en condicions de fer un diari així? Li vaig dir a Asensio que es tractava senzillament de deixar treballar amb plena llibertat alguns dels molts periodistes rodats que estaven incòmodes per la cotilla de timidesa que els posaven als diaris en els quals treballaven en aquells moments. I sobre els detalls concrets de la possible línia editorial progressista vaig prometre escriure-li tres o quatre folis aquella mateixa tarda i fer-los-hi arribar abans de l'hora de sopar. Així ho vaig fer. Hi vaig detallar que el diari hauria de tenir articulistes de tots els colors (quan vam sortir al carrer el ventall de columnistes incloïa des de Manuel Vázquez Montalbán fins a Emilio Romero, des de Cándido fins a Jorge Semprún, o des de Manolo Martín Ferrand fins a Montserrat Roig) i vaig precisar que a l’entusiasme reformista que vivia el carrer en aquell 1978 s'havia de defensar sense ambigüitat la legalització del divorci i l'avortament, l'abolició de la pena de mort i l'equiparació de drets entre homes i dones. Quan sis mesos després El Periódico de Catalunya va sortir al carrer tot això anava completat explícitament per una defensa de la Constitució democràtica naixent i una reivindicació de l'Estatut, que encara tardaria una mica a arribar. Antonio Asensio es va posar a treballar bolcant-se empresarialment perquè el seu diari fos digne d'aquells als quals ara, 40 anys després, la seva capçalera qualifica com la gent compromesa. I ho va aconseguir.