Els pròxims 45 anys Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
En la celebració dels seus 45 anys de fecunda vida periodística, els responsables d’aquest diari em pregunten com crec que seran els pròxims 45. Com es diu irònicament, fer pronòstics és molt arriscat, especialment si és sobre el futur. Però en els moments d’incertesa, pessimisme i desesperança que vivim, penso que és necessari arriscar-se a fer-ho per anar contra el fatalisme de creure que tot anirà pitjor.
Entretots
Estic acostumat a sentir la pessimista profecia que els joves d’avui seran la primera generació que viurà pitjor que els seus pares. No ho crec. Però potser la millor mostra de la falta d’esperança en el futur és la decisió d’algunes amigues de les meves filles que renuncien a tenir fills per creure que no els han d’exposar a un futur incert.
¿Hi ha motius per aquesta pèrdua d’esperança? N’hi ha, però penso que són conjunturals: mals llocs de treball, dificultat per emancipar-se a causa de la falta de vivenda de lloguer social i assequible; poques ajudes a les famílies joves, com la no-gratuïtat de l’educació preescolar. Però no són prou per perdre l’esperança de construir un món millor. Els temps dolents poden portar societats millors. Permetin-me explicar-ho.
El món ha canviat. A les forces de canvi que venien operant des de les últimes dècades del segle passat (el canvi tecnològic i el climàtic) es va afegir l’any 2008 una incomprensible i dramàtica política d’austeritat en inversió social que va provocar una dècada perduda i va castigar les famílies més fràgils i les seves expectatives. Per si no fos prou, des del començament d’aquesta dècada s’ha afegit una concatenació de calamitats impensades: la pandèmia de la covid-19 i les amenaces de noves pandèmies; el retorn de la guerra a Europa amb la invasió d’Ucraïna per part de Rússia i els temors d’invasions similars per part de la Xina; l’inesperat retorn de la inflació i la pujada abrupta dels tipus d’interès amb l’amenaça de provocar una forta recessió i dolor social; i la rivalitat geoeconòmica entre els Estats Units i la Xina.
Hem passat abruptament d’una era de certeses exagerades en la hiperglobalització a una d’incertesa radical i desesperança. En els anys 20 del segle passat, en circumstàncies similars a les d’avui, el gran economista britànic John M. Keynes ens va ensenyar que la incertesa és com una densa boira que no permet veure que hi ha més enllà.
La boira de la incertesa
¿Com avançar enmig de la boira de la incertesa? Hi ha tres camins: el tecnocràtic, el totalitari i el democràtic. L’opció tecnocràtica consisteix a creure que es pot confiar en el govern dels millors perquè ens diguin el que cal fer sense que sigui necessari el consentiment de la població. No portarà a bon port. L’opció totalitària consisteix a deixar-se guiar per dirigents autoritaris que prometen seguretat davant la incertesa a canvi de renunciar a les llibertats civils i individuals. Porta al desastre econòmic i a la barbàrie política. L’opció democràtica consisteix a caminar junts a través del diàleg i l’acord. La història ens diu que és l’única que porta a bon port. És el camí per aconseguir que del que és dolent sorgeixi allò bo.
Notícies relacionades
La història del segle passat és un exemple que el que és dolent pot portar al que és bo. Després de dues dramàtiques guerres mundials i d’una crisi econòmica, social i política mai vista ni abans ni ara, la generació de les nostres àvies i mares tenia molts motius per a la desesperança i deixar de tenir fills. Però van optar per l’esperança, donant lloc al ‘baby boom’ més gran de la història. La política va ajudar creant, d’una banda, béns públics col·lectius que van assegurar a la població contra l’atur, la malaltia, la poca educació o la falta d’ingressos en la jubilació i, d’una altra, regulant l’economia per fomentar les bones empreses, el creixement i la prosperitat inclusiva.
Avui, en una nova era d’incertesa i percepcions apocalíptiques, és necessari construir esperança. Una esperança que ha de venir de baix a dalt, des de les famílies i les empreses, que obligui els dirigents polítics a comprometre’s en la construcció d’una societat més justa i una economia amable amb el medi ambient. Un món millor és possible en els pròxims 45 anys, en què espero que aquest diari sigui un instrument d’esperança per avançar entre la boira.
