‘La familia’ de Sara Mesa: cronologia del desencant

La família. «‘Mírala desde el ojo del sueño. El pasillo como centro geográfico y frontera. Estancias a los lados. Recórrelo sin ser vista, de una punta a otra. O cruza, de una habitación a la de enfrente, mediante un salto limpio. Arriésgate a entrar. Quizá ya hay alguien dentro, no lo sabes. En caso de que sí, calla, recula. En caso contrario, no eches el cerrojo. No hay cerrojo’.» Cap a la transgressió d’aquest límit de les emocions tancat sobre si mateix dirigeix la seva escriptura Sara Mesa (Madrid, 1976) en aquesta nova novel·la que eixampla un territori marcat per atmosferes tan opressives com sòrdides sempre que s’entengui que aquests espais carceraris són sempre llocs en els quals es transita de la seguretat cap a les incerteses que assolen els seus personatges. I els seus lectors. 

Feridor i punxant

Notícies relacionades

Les vacances dels escriptors: desconnectar sense deixar de passar pàgines

El millor dia per celebrar ‘abril’ és al juny

Esquinç íntim el que explica aquesta novel·la, com una ampliació del camp de batalla de l’inici d’‘Anna Karènina’ de Tolstoi («totes les famílies felices s'assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera»), una sentència que podria donar compte de la soledat sobre la qual pivota ‘La familia’, unllibre feridor i punxant en la seva tranquil·la gramaticalitat i en la qualitat del que no diu, el descoratjament silenciós que no és sinó un mar d’oprobis ominosos en una cronologia quotidiana del desencant. I és aquí Mesa qui col·loca al lloc exacte aquests buits feridors i atrevits que trencaran la gens plàcida vida del projecte que Damián i Laura, Pare autoritari i Mare desenganyada (així, en majúscules), han edificat amb una voluntat fèrria: la família amb els seus satèl·lits en forma de fills com ho són Martina –estrangera– i Rosa, Damián fill i Aquilino. Tots ells encarnen les suspicàcies dels seus progenitors en un món sostingut per un poder enfosquit des del pes dels records. Però tots volen viure les seves pròpies vides i saben, com afirma Rosa, que no hi ha «grans decisions, només una rastellera de petites, fins i tot diminutes, decisions, preses gairebé per atzar, tot i que en realitat no. En realitat, preses amb titubejos però també amb audàcia, una a una, pas a pas, lliurement. Preses per bé.»

Vides minúscules

Una miríada d’escenes configuren aquesta família que és totes les famílies, unes vides que són totes les vides. Un llibre per dir que la soledat trencada d’aquests personatges poblada per una una multitud de vidres trencats dibuixa, sense aforismes morals, el pes ineludible del que significa viure en una família com si fos el contorn essencial d’un murmuri aïllat que és també polític. Vet aquí la pedra de toc d’aquest llibre del desassossec contemporani: per Mesa, escriure és veure. És tocar amb les mans la força impenetrable d’unes vides minúscules construïdes sobre la tíbia estranyesa d’un pont que en la seva fragilitat dibuixa la nostra. Impossible no preguntar-se si la vida d’aquests personatges ens incumbeix perquè sí, ens incumbeix: la casa de fusta de la portada del llibre és el nostre propi barco a la deriva, un pou sense fons, el vertigen d’uns pensaments sense ancoratges, la fosca soledat que despleguen els nostres conflictes soterrats per un mur infranquejable que l’escriptura de Mesa, exigent en la seva recerca d’una existència bruta, perfora de soca-rel. Un llibre necessari.