Les vacances dels escriptors: desconnectar sense deixar de passar pàgines

Comencem amb un tòpic (per compensar-ho, unes línies més avall faré una confessió): la relaxació i el temps lliure propis de l’estiu conviden a llegir. Però si la teva feina consisteix, precisament, a passar gran part de l’any llegint, potser per vacances llegeixes menys (o més), o tens costums que gairebé són manies, o et decantes per altres gèneres, o prefereixes l’’e-book’ al paper perquè és més lleuger per viatjar, o canvies de rutines i en comptes de fer-ho prenent notes ho fas amb els peus dins la piscina, o et poses amb aquells llibres que has anat reservant durant l’any (o els anys) per quan tinguessis temps... 

«Jo ja no guardo llibres per a l’estiu... jo guardo llibres per a una altra vida», afirma Julio Llamazares. «Tinc una taula on escric i, a mesura que em van arribant llibres, hi vaig posant a sobre els que m’interessen. Quan ja tinc un parapet al davant i no veig el saló, els col·loco en una altra banda amb l’esperança que per vacances llegiré més i tiraré endavant una mica d’aquesta lectura pendent», revela l’escriptor lleonès (Vegamián, 1955).

Després d’uns mesos frenètics promocionant la seva última novel·la, ‘Vagalume’ (Alfaguara), aquest any potser se li han acumulat més del compte i és conscient que «el que caracteritza l’estiu és la fugacitat», així que no podrà llegir «tant com voldria», però no faltaran els llibres de poesia. «A l’estiu m’agrada molt llegir poesia, potser perquè és l’estació del pensament abstracte. Durant l’any he de llegir molts llibres per feina, per compromís... així que quan arriba l’agost intento desconnectar amb literatura pura», afegeix. 

Sense caure en els clixés

Desconnexió. Això és el que busquen la majoria dels que han triat el món del llibre com a ofici a l’hora de triar una obra –o, més ben dit, algunes– per llegir a l’estiu. I la història no sempre ha de ser lleugera i passar en els mesos més calorosos de l’any. De fet, Juan Tallón (Vilardevós, Ourense, 1975) fuig «dels clixés dels llibres d’estiu» i cada agost llegeix «obres de Charles Dickens, o llibres d’escriptors russos, o una novel·la de John Irving, o una història de Stephen King».

«És un hàbit que té una explicació: quan faig vacances soc menys esclau de les novetats i puc llegir durant més hores seguides, així que estic més obert i amb millor actitud per llegir novel·les llargues, que exigeixen més», argumenta. «Els escriptors russos no són precisament lleugers, –afegeix l’autor d’’Obra maestra’ (Anagrama), premi Rodolfo Walsh de la Setmana Negra de Gijón–, però jo vaig amb l’aposta més alta, disposat a estavellar-me. Per a això és l’estiu, per estavellar-se».

Hi coincideix Miqui Otero (Barcelona, 1980): «Les vacances són una època que aprofito per llegir, d’una banda, llibres molt llargs i amb ritmes de lectura lents, a què el meu dia a dia no em permet dedicar-los tant de temps, i de l’altra, llibres que s’allunyen d’aquest moment i d’aquest segle, que construeix un món lluny, tant espacialment com temporalment, fins i tot quant a l’estació de l’any. En resum, llibres que em permetin ficar-me en una altra realitat».

El pare de ‘Simón’ (Blackie Books) ja té feta la selecció des del febrer: «’En busca del tiempo perdido’, de Marcel Proust, la traducció de Pedro Salinas que ha editat Alianza en un estoig». «Gairebé em fa vergonya confessar-ho –prossegueix– perquè si qui llegeixi això no s’ho creu semblaré un cretí i si s’ho creu pensarà que és una llacuna imperdonable, així que, com que és veritat, gran part de l’estiu el dedicaré a reparar-la. En total són com 3.000 pàgines, amb poc diàleg, molt espesses, i la meva intenció és arribar fins on m’ho permetin les vacances». Si «sota les llambordes hi ha la platja», com es corejava el maig del 68 a París, l’escriptor barceloní té clar que «sota els totxos hi ha les vacances».

Entre clàssics i «pisciners»

Sí que es permet «coses més intranscendents» Rosa Ribas (el Prat de Llobregat, 1963), sobretot després de passar gran part de l’any presentant ‘Nuestros muertos’ (Tusquets). «Llibres pisciners», els anomena: «A l’estiu sempre em decanto per llibres que necessiten més temps i que no necessàriament han de ser novetats. Però com que un mes de descans dona per a molt, de vegades també cau alguna d’aquelles novel·les poc exigents, perfectes per quan estàs cremada i tens el cervell sota mínims». Tot i que recalca: «Però ha d’estar ben escrita, perquè si està mal escrita, o mal editada, o mal traduïda, no puc llegir, em posa de mal humor. El contingut i la forma han d’estar cuidats, no és una cosa contradictòria, ja per respecte al lector, tot i que llegeixi a la piscina o la platja i el llibre es mulli o es taqui».

Precisament, això és el més semblant a un paradís de què Aloma Rodríguez (Saragossa, 1983) disfruta durant les vacances: «Ser a la piscina llegint un llibre». En el seu cas, sol decantar-se per obres que ha postergat durant l’any perquè no arriba a tot el que s’edita i li interessa –només el 2022 es van publicar a Espanya més de 92.000 llibres amb ISBN–, però l’autora de ‘Puro glamour’ (La Navaja Suiza) confessa que li agraden especialment «els llibres que es produeixen a l’estiu, com ‘El bello verano’ de Cesare Pavese i ‘El libro del verano’ de Tove Jansson». «Em passa el mateix amb les pel·lícules: a l’estiu no ve de gust veure’n una que passi en ple Nadal», afirma.

L’edèn de Care Santos (Mataró, 1970), en canvi, és «sota un para-sol, al jardí». «Millor a la tarda, durant hores. M’agrada llegir en una butaca còmoda, amb els peus en alt i amb un coixí a la falda (per donar suport al llibre). Sempre en paper (odio llegir en digital) i amb un llapis a la mà. I en totes les èpoques de l’any m’agrada llegir al llit a primera hora, mentre espero que els meus i el món es despertin (jo soc molt matinera), amb una llumeta petita enfocant-me el llibre». D’adolescent, recorda, es feia «autèntics tips de llegir». «M’havia arribat a llegir 80 llibres en un sol estiu. No feia res més que no fos llegir, nedar, prendre el sol i tornar a llegir. Era absolutament feliç. Aquesta és la meva idea d’un bon estiu, que continuo perseguint, és clar», revela l’autora d’El loco de los pájaros (Destino).

Laura Fernández (Terrassa, 1981) també està desitjant que arribi el moment d’apagar l’ordinador per canviar de rutines. «Una de les coses que més m’agrada de l’estiu, per no dir la que més, a part de les vacances, és que et pots banyar, sortir de l’aigua i posar-te a llegir. De fet, el dia del meu aniversari, el 5 de juliol, sempre em reservo una estona per anar a la piscina o la platja», assegura l’autora de La señora Potter no es exactamente Santa Claus (Random House). I té fins i tot «escriptors d’estiu»: «Quan m’agrada un llibre a l’estiu, el següent vull llegir-ne un altre d’aquest mateix autor. Em passa amb A. M. Homes i John Carpenter, per exemple. I quan ja no n’hi ha, perquè ja els he acabat tots i fins i tot he llegit les seves novetats en anglès perquè encara no han arribat a Espanya, ho passo malament i he de trobar un altre autor d’estiu».

La seva obsessió l’ha portat a viatjar allà on va amb els Diarios de John Cheever. «Quan fa anys només estaven publicats a Emecé, a Barcelona només hi havia una biblioteca que els tenia, la de Nou Barris, i cada estiu anava a la biblioteca, els treia i passaven amb mi aquells mesos... No sé si per ‘El nadador’, tot i que s’hi parla més de patinar sobre gel, però m’agradava tenir-los a casa i llegir traços de la seva vida. I ara que tinc l’edició de Random House faig el mateix: els tinc a la tauleta de nit, en llegeixo algunes pàgines de tant en tant i si me’n vaig de viatge els fico a la maleta».

Tornar a llegir allò que ja s’ha llegit

A Juan Cruz (Puerto de la Cruz, Tenerife, 1948), en canvi, és Albert Camus l’autor que li fa venir l’olor de l’estiu. «Al primer llibre seu que vaig llegir, El revés y el derecho, hi ha una frase –“el sol que va regnar sobre la meva infància em va privar de tot ressentiment”– que té a veure amb l’estiu i que ha marcat la meva vida fins avui. A més, té un llibre que es titula El verano i tot a les seves obres sembla que passa a l’estiu», explica.

El periodista i autor de Mil doscientos pasos (Alfaguara) és sobretot de relectures –«estaria llegint una altra vegada el que ja vaig llegir: Jorge Luis Borges, Jorge Edwards, Sergio Ramírez...», revela– i, en aquest moment, més dels escriptors hispanoamericans actuals que d’escriptors espanyols: «Crec que es van educar llegint literatura més o menys clàssica; en canvi, els d’aquí s’han educat creient que ja ho havien llegit tot i per fer testimoni busquen el més semblant a la crònica, quan per a la crònica ja hi ha el periodisme. Per a la literatura hi ha la música i, lamentablement, de vegades no sona».

En canvi, com cada estiu Andreu Claret (Acs, França, 1946) no necessita creuar l’Atlàntic, literàriament parlant, per posar-se en mode vacances. «Part del descans el passo molt a prop de França, a la Cerdanya, i tinc un ritual: a més dels llibres que rellegeixo perquè vull reinterpretar-los i els que llegeixo per primera vegada amb l’afany de conèixer més algunes veus noves, vaig a l’altre costat de la frontera i compro un llibre francès en francès, no necessàriament l’últim èxit, en una petita llibreria, tot i que crec que ha tancat i aquest any haurà de ser en un súper, perquè allà els súpers venen de tot, també ‘best-sellers’, els Goncourt... Jo soc francès de naixement, la meva cultura és francesa, i aquesta tradició és un cordó umbilical que em manté unit a aquest país. Aquest any toca L’énigme de la chambre 622 (a Alfaguara, en castellà), de Joël Dicker», explica l’autor de París érem nosaltres (Columna / Planeta), premi Ramon Llull 2023. 

El que hagi de ser serà... o no 

Tampoc se sent atabalat per les novetats Juan José Millás (València, 1946). «A la meva casa de vacances, a Astúries, hi tinc llibres que, pel que sigui, m’ha fet mandra llegir a Madrid però que em semblen interessants, de manera que cada estiu en solc descobrir un o dos, fins i tot tres. Són llibres que al seu dia no em van seduir però dels quals sospitava que amagaven un interès que en aquell moment era incapaç de descobrir», destaca l’autor de la recent Solo humo (Alfaguara), una novel·la curta que posa en valor la capacitat de la lectura per salvar-nos. «Soc un lector desordenat, tant a l’hivern com a l’estiu, i me’n vaig de vacances amb poques intencions», assumeix. «El que hagi de ser serà». 

Aquesta no és una frase que se li pugui aplicar a Inés Martín Rodrigo (Madrid, 1983), premi Nadal 2022 amb Las formas del querer (Destino) i que al juny va publicar, com «un acte de responsabilitat», Una homosexualidad propia (Destino). «Soc molt estricta amb les meves llistes de propòsits literaris», afirma. ¿També a l’estiu? «Sempre llegeixo tot el que em proposo. El que ja sí que em permeto és deixar un llibre si no m’agrada. Hi ha poc temps i massa per llegir», especifica. «A l’estiu llegeixo molt, però igual que la resta de l’any. I sempre llegeixo el que em ve de gust en cada moment, tant me fa el gènere, si és que aquest concepte existeix en el món literari, perquè jo només distingeixo entre novel·les i llibres de no ficció. La lectura, per a mi, és un plaer i, per tant, està lligada a l’oci, al gaudi, a la desconnexió... a la vida».

Com menjar una altra vegada Nocilla

I vet aquí la revelació... Els estius de l’adolescència de Llamazares els van marcar les novel·les de l’Oest de Francisco González Ledesma, àlies Silver Kane, i Marcial Lafuente Estefanía: «Eren les que es venien al poble on passava l’estiu, tots els nois les llegíem i després les canviàvem per una pesseta». Ribas, en canvi, quan fa la vista enrere pensa en els agostos que va passar enganxada als llibres d’Agatha Christiei que no s’atreveix a rellegir perquè no vol que perdin la màgia: «Seria com tornar a menjar Nocilla, segur que no és tan bona com la recordo».

Notícies relacionades

El millor dia per celebrar ‘abril’ és al juny

Els llibres dels autors d’EL PERIÓDICO per al Sant Jordi 2023

Millás encara evoca l’estiu en què va topar amb Fiódor Dostoievski i Crim i càstig: «Devia tenir uns 15 anys i em va marcar moltíssim». Claret agraeix a un professor de Geografia que li descobrís els llibres de viatges, descobriments i aventures, una passió que s’accentuava per vacances i que amb els anys el va portar «a viure i treballar a gairebé tots els continents». I la que aquí escriu va passar de petita molts agostos al poble acompanyada d’Enid Blyton.

Això sí, després de negociar el nombre de volums que es podien posar al cotxe, un Seat 124 blanc, perquè no hi cabia ni una agulla més i el trajecte –més de mil quilòmetres, de Barcelona a Galícia– era molt pesat. Tant m’agradaven amb tot just 10 anys els llibres de Los cinco i Los secretos que més d’una tarda, mentre els grans dormisquejaven amb el Tour de fons, em vaig escapar per la porta de l’hort i vaig caminar uns 300 metres, fins a les primeres cases que apareixien al camí, a la recerca d’aventures. Sens dubte, mai hi haurà millors vacances que aquelles de petita acompanyada d’un llibre al poble.