De 1992 al 2022: viatge per l’Espanya de la inflació

Des d’aleshores ha passat un segle i, de sobte, la inflació s’ha tornat a colar entre les preocupacions dels ciutadans. L’any 2021 va acabar amb una pujada general dels preus del 6,7%, un nivell desconegut a Espanya des de març de 1992, quan es va situar en el 6,86%.

El director de l’Observatori d’Economia Internacional de la Universitat de València, Vicente Pallardó, explica que fins ara als seus alumnes els sorprenia que entre alguns dels paràmetres clàssics de l’economia que són un greu perill si es desajusten, com el dèficit i l’atur, s’hi inclogués la inflació. Sembla lògic. La vida d’aquests joves ha transcorregut sota el signe de l’estabilitat dels preus. Ara els toca, com als seus pares fa tres dècades, patir aquest fenomen, per fortuna en xifres a anys llum de les de fa un segle o del 557% al qual va arribar a Zimbàbue el 2020. No obstant, ¿què aparella aquests dos períodes de la història? ¿Què diferencia les dues generacions? ¿Un món? No tant, però hi ha distància.

Pallardó no troba gaires similituds entre aquell 92 de somni, el d’una Espanya rejovenida, atractiva per als inversors després de la seva recent incorporació a la Unió Europea i embeguda per l’organització de les Olimpíades de Barcelona i l’Expo de Sevilla, i aquest país al caire del divan després de dos anys de pandèmia. Una de les similituds està en la pressió que sobre els preus exerceix l’energia. Fa tres dècades pels efectes sobre el petroli de la guerra del Golf. Ara per l’adaptació a una economia sostenible i els conflictes geoestratègics que estan elevant sense taxa el cost de la llum i el gas per a disgust d’empreses i ciutadans.

Se’n pot trobar una altra. Els dos moments van estar precedits per una crisi de grans proporcions, tot i que l’expert considera menys greu per a Espanya la Gran Recessió del 2008 que la del cru dels anys setanta del segle XX, perquè aquesta última s’hauria pogut «carregar la incipient democràcia» després de la dictadura franquista. Va ser un moment en què la inflació, després d’una escalada dels preus i els salaris, va rondar el 30%. Allà hi va haver l’origen dels Pactes de la Moncloa de 1977, subscrits per totes les formacions parlamentàries i que va establir les primeres bases per contenir l’IPC. De fet, una de les diferències substancials entre una època i una altra és que el 92 va arribar després d’una dècada llarga de baixada sostinguda de la inflació i el 2021 ha acabat després d’una extensa etapa d’estabilitat.

Autonomia

A aquesta última etapa va contribuir sobre manera la llei d’autonomia del Banc d’Espanya de 1994 que el posa en el camí, com després faria el Banc Central Europeu (BCE) per a tota l’àrea de l’euro, de la política del Bundesbank alemany, obsessionat a subjectar la inflació entorn del 2%.

El professor d’Economia Aplicada considera que en la crisi que va sobrevenir després dels fastos del 92, la de 1993/1994, no s’hauria depreciat la pesseta, almenys en la magnitud en què es va fer, si el Banc d’Espanya ja hagués sigut independent del Govern. En aquell temps, els tipus d’interès estaven pels núvols. Es podia pagar un 15% d’interès en l’hipotecari, quan ara amb prou feines supera l’1%, cosa que dona una idea dels gegantins problemes que tindrien en aquest moment els qui volguessin comprar-se una casa (i independitzar-se de les seves famílies) si els bancs els reclamessin aquests tipus. Amb un preu dels diners tan elevats, el país era un reclam per a la inversió exterior, però les exportacions se’n ressentien. La devaluació va equilibrar la balança exterior, però va empobrir la majoria d’espanyols.

Els qui van viure a plena consciència aquells temps no obliden les pèrdues descomunals d’ocupació que es van produir en els anys següents al 92, una cosa que no s’està produint en aquests moments, quan el nombre d’afiliats a la Seguretat Social arriba a nivells històrics en plena recuperació de la pandèmia. És així perquè el mercat laboral d’una època i d’una altra és diferent, com també ho és la presència de l’Estat del benestar en la vida dels ciutadans, amb uns nivells de cobertura en l’actualitat que fa trenta anys eren impensables, per exemple la renda mínima.

En aquest temps, la població activa ha canviat substancialment perquè tres dècades enrere, com apunta Pallardó, els immigrants econòmics eren testimonials i no s’havia produït la incorporació massiva de les dones al mercat de treball. També les famílies han canviat –en molts casos substituïdes en la seva capa protectora per l’Estat– i han perdut volum: abunden les llars monoparentals i els avis tendeixen a viure pel seu compte. Aquell era un món en el qual solia ser habitual que un sou nominal servís per proveir tota una família. Ara és més normal que en una casa hi hagi dos salaris, tot i que l’expert matisa que segurament fa tres dècades hi havia més economia submergida. «És l’única explicació», precisa, per sobreviure amb menys ingressos.

¿I els joves? Els de fa tres dècades havien tingut «més dificultats per arribar a l’edat de treballar i van necessitar un esforç més gran, però quan assolien les portes del mercat laboral les traspassaven molt fàcilment, de manera singular els que estaven qualificats. Aquestes persones després els van donar tota mena de facilitats als seus fills, però aquests s’han trobat un món difícil de penetrar. Llavors faltava personal qualificat i ara, professionals».

Durant la crisi de 1992, Carina Moliner, de 52 anys, estava a punt de llicenciar-se en Empresarials. «No tenia pràcticament càrregues econòmiques i estalviava per independitzar-me». Quan va acabar d’estudiar va trobar feina «fàcilment» i sí que té molt present la crisi que va venir després. «Si haguéssim comprat el pis un any més tard, hauríem pagat gairebé el doble en tipus d’interès». Mare de tres fills, va deixar de treballar amb el seu primer embaràs, i assegura que, en aquests últims mesos, la cistella de la compra s’ha encarit molt. «Per sort, ara ja no tenim hipoteca per pagar però els nostres fills ho tindran molt complicat per poder-se independitzar», diu.

Precisament, el seu fill gran, Oriol Martín, que acaba d’estrenar majoria d’edat i estudis universitaris, viu sense gaire preocupació l’actual pujada de preus, que considera que l’afecta «de forma indirecta quan s’ha de comprar roba o sortir amb els amics». Al seu entendre, «moltes empreses han tingut problemes durant la pandèmia, però l’economia es comença a recuperar». L’Oriol no veu, de moment, similituds amb la crisi de 1929 «que va estudiar a història» ni amb la de l’any 2008, sobre la qual «he sentit parlar». I respecte al seu futur, «ja veurem com va quan arribi el moment».

Són aquests joves els que ara també afronten un problema d’enorme magnitud, que podria marcar-los si els pronòstics d’una inflació passatgera no es compleixen. El manteniment dels preus en les seves quotes actuals és una amenaça seriosa perquè el que implica és una pèrdua de poder adquisitiu. Dit d’una altra forma, un descens cap a la pobresa en un col·lectiu ja per si mateix castigat pels baixos salaris. També és una creu per als qui tenen menys recursos o han perdut la seva feina. Si els preus no es moderen es pot entrar en un bucle perillós: si apugen els salaris per compensar aquest creixement al final les empreses traslladen l’alça als clients, amb la qual cosa la inflació no es conté. Si els sous no creixen, l’empobriment és general, tot i que suportable per a les classes més acomodades.

La resposta és en les autoritats monetàries. Tornem al principi. Vigilen perquè la inflació no es desboqui. En aquests temps de pandèmia, el Banc Central Europeu considera que la i inflació és temporal, però si els preus no baixen es veurà en vista d’una tessitura hamletiana: apujar o no apujar els tipus d’interès. Si els eleva per contenir la inflació pot danyar la recuperació i donar un mal de cap suplementari als que estan hipotecats. Si no, les conseqüències també poden ser complexes, singularment per propiciar un empobriment i un creixement de la desigualtat que encoratgi les protestes, com està succeint aquests dies al Kazakhstan per l’alça del gas. Terreny abonat per als populistes.

El problema és que la tendència ja va en la primera direcció, com assegura el director adjunt de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), Joaquín Maudos. Segons la seva opinió, els bancs centrals «no tindran més remei que retirar estímuls monetaris que donaran lloc a alces dels tipus d’interès». Alguns, com el Banc d’Anglaterra, ja ho han fet i la Reserva Federal dels Estats Units ha començat a descomptar pujades del preu dels diners al llarg d’aquest any.

¿Què passarà amb la inflació? Maudos creu que «només el temps dirà» si serà «transitòria o permanent». «L’opinió de les institucions oficials com l’FMI o el BCE és que és conjuntural com a conseqüència de diversos xocs d’oferta com la pujada del preu de l’energia i les matèries primeres i els colls d’ampolla a la producció com a conseqüència del desajust de l’oferta contra un demanda que ha augmentat amb la recuperació postcovid.

Per això, el BCE encara manté que la inflació a mitjà termini se situa en nivells no preocupants. Però, dit això, hi ha risc que es produeixi una espiral preus-salaris si els agents econòmics creuen que els nivells d’inflació actuals es mantenen en el temps. Si es revisen a l’alça les expectatives d’inflació, donaran lloc a pujades salarials que es traduiran en més inflació», afirma.

La Xina

No només hi ha aquest perill. També s’atalaia l’amenaça xinesa. El gegant asiàtic ha tancat la província de Xian per contenir la pandèmia, ara desbocada a tot el món per la variant òmicron, i si aquesta mesura s’estengués a les regions més punteres en producció industrial i als ports, és indubtable que «es tornaria a trencar la cadena de subministrament global, cosa que provocaria més pressió sobre la inflació», afegeix Vicente Pallardó, que, no obstant, s’apunta a la tesi que els nivells de preus que s’estan veient tendiran a la normalització precovid.

Notícies relacionades

¿Com ens afecta la inflació més alta en gairebé 30 anys?

D’Elx al MoMA gràcies al cuir

Segons el seu criteri, la inflació baixarà en els pròxims mesos tot i que seguirà per sobre del 2%, potser a la frontera del 3%. I ho argumenta: «Hi ha un factor estadístic, perquè fem la comparació sobre mesos en què els preus baixaven, però a més ha coincidit tot el dolent que podia coincidir: pandèmia, mal clima, problemes geopolítics, ruptura de la cadena de valor... Així mateix, l’economia global reacciona, es posa el turbo per produir més semiconductors i satisfer la demanda ajornada o es busquen subministraments de matèries primeres alternatives o s’avaren més barcos».

El professor d’estudis d’Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Josep Lladós, augura que no hi haurà una acceleració de preus en els pròxims mesos, però sí que es mantindran en un nivell elevat, similar a l’actual, en xifres interanuals. «Mantindrem una inflació elevada fins a la primavera. Després s’anirà moderant i en el segon semestre de l’any tornarem a una inflació comparable a la que teníem a inicis de l’any passat», afirma l’acadèmic de la UOC.