Mal de queixal

Un queixal del seny va començar a rebel.lar-se en plena Setmana Santa. El dentista de guàrdia va determinar que l'únic remei era arrencar-lo, i per infondre'm ànims vaig començar a llegirNeguijón,deFernando Iwasaki,una novel.la que narra les aventures d'un arrencaqueixals al Barroc. En aquella època de descobriments i supersticions es creia que un cuc, anomenat en castellàneguijón, habitava a les dents, i en el seu afany corcador acabava devorant el cos sencer de l'afectat. Em vaig alegrar d'haver nascut al segle de la novocaïna: el temible metge del relat, Gregorio de Utrilla, s'acostava al malalt estenalles en mà i per tota anestèsia li xiuxiuejava a cau d'orella que nostre senyor Jesucrist havia patit més a la creu.

Per alleujar l'espera fins al dia de l'extracció i tenir alguna cosa coherent per explicar-los avui --el mal de queixal sol ser totalitari i fulmina qualsevol altre indici de pensament--, em vaig entretenir a mirar de trobar algunes referències literàries al voltant d'aquesta qüestió.

Em va sorprendre el nombre d'escriptors i filòsofs que han consignat turments dentals a les seves obres, sobretot a les de gènere autobiogràfic. Fins i tot alQuixot,quan la donzella Altisidora maleeix l'enginyós cavaller, li etziba: "Que li quedin les arrels si li treuen els queixals".

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Arribat el dia D, quan em vaig asseure al poltre de tortura resignada a sacrificar el meu queixal del seny, vaig recordar una frase del nord-americàJohn Cheever,gran alquimista del conte: "Un relat és allò que t'expliques a tu mateix a la sala d'un dentista mentre esperes que t'arrenquin un queixal". Vaig ser incapaç d'explicar-me res perquè, ai, els estris que treia el cirurgià eren gairebé idèntics als que feia servir l'esmentat Utrilla: clau de palanca, fòrceps, atacador, raspador...

Qui em va brindar consol després, més que el Nolotil, va ser el marit deVirginia Woolf,el pacientLeonard.El cavaller sostenia que la feina era l'analgèsic més eficaç contra el dolor --després de la mort, el somni o el cloroform--, tant si es tracta de mal de queixal, de cap, al dit gros o d'un cor ferit. Una gran veritat. Al final els pobres sempre acabem curant-nos de tot al mateix lloc: al tall.