Rere les pistes de Stieg Larsson

"Estava lligada en una llitera estreta amb el bastidor d'acer. L'empresonaven unes corretges de cuiro i un arnès li subjectava la caixa toràcica. Estava estirada d'esquena a terra. Unes tires de cuiro li retenien les mans a banda i banda del llit". Així comença La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, l'esperada entrega de la segona part de la trilogia Millennium, escrita per un suec del qual fa tot just sis mesos se'n sabia ben poc o gens a Espanya. Es deia Stieg Larsson, però ¿qui era aquest home, autor d'una primera novel.la, Els homes que no estimaven les dones, que des del juny és a les llistes dels més venuts (300.000 exemplars, i ja és número u tant en castellà com en català)? ¿Com va viure i com va morir aquest escriptor que ha atrapat lectors i crítica amb la seva molt particular novel.la negra de denúncia contra la violència de gènere, el racisme o els abusos de poder, de tal manera que les editorials Columna i Destino van avançar a ahir, davant de les moltes peticions rebudes dels lectors, el llançament de la segona entrega prevista per al 2009? ¿Què tenia Larsson per convertir-se de sobte en un best-seller capaç de vendre tres milions d'exemplars al seu país, Suècia, i vuit milions a tot el món, a més de ser traduït a 35 idiomes?

Com a aperitiu, cal dir que la mateixa vida i mort de Larsson (1954 - 2004) serviria per escriure un llibre: periodista amenaçat per l'extrema dreta, novel.lista per diversió; mort d'un infart als 50 anys sense veure publicats els seus llibres i sense conèixer l'èxit i els diners que generarien ni la baralla pública i jurídica per aquesta herència entre Eva Gabrielsson, la dona amb qui va viure durant 30 anys, però amb la qual no es va casar, i la seva família, Erland, el pare, i Joakim, el germà. Les postres, la tercera entrega, La reina en el palau dels corrents d'aire, ja té data de publicació: el 5 de juny del 2009.

L'HOME QUE TREBALLAVA MASSA

"Dormia i menjava poc, fumava molt, fins a quatre paquets de cigarrets cada dia, i prenia entre 10 i 20 cafès diaris", recorda el periodista Kurdo Baksi, amic de Larsson des del 1992, que apunta que tot i que no es cuidava gaire la salut, sí que es cuidava l'aspecte --"li agradava anar elegant: corbata, vestit, perfum...".

Abans de morir, Larsson definia el protagonista masculí de les seves novel.les, Mikael Blomkvist: "Un periodista de quaranta-cinc anys. Un tipus treballador, competent, bona persona, que treballa en la seva pròpia revista, Millennium". Els que el van conèixer diuen el mateix d'ell, encara que, tal com puntualitza Baksi, "Mikael és un faldiller i Stieg no, Mikael té diners i Stieg no, Mikael treballa en una revista que es ven bé i Stieg a Expo, una revista amb alts i baixos econòmics. No obstant compartien intel.ligència, coratge i el gust per la pizza". Larsson havia creat l'any 1995 la Fundació Expo, amb l'objectiu de lluitar i denunciar actituds racistes i feixistes, i dirigia Expo, en què molts periodistes treballen gratis i que inspira la de la sèrie. Baksi, que va ajudar Larsson a mantenir Expo des del punt de vista econòmic, explica que "era un treballador de les paraules, escrivia molt, sobretot de nit", amb uns horaris que l'arquitecta Eva Gabrielsson confirma: "Sempre va treballar molt, entre 10 o 12 hores diàries, fins a les 12 de la nit. Durant l'últim any, fins a 14 hores i sovint fins a les 3 o les 4 de la matinada. Crec que aquesta càrrega de treball tan extrema el va matar". Larsson va tenir un atac de cor el 9 de novembre del 2004 quan pujava a peu a l'àtic on hi ha la redacció d'Expo. L'ascensor estava espatllat.

EL PERIODISTA AMENAÇAT

"Des del 1983, quan Stieg va començar a escriure per a la revista antifeixista anglesa Searchlight, van començar les amenaces i vam haver de prendre mesures de seguretat", explica Gabrielsson. Baksi, company de feina a qui han disparat a casa seva també per la seva tasca antiracista i pel suport al seu poble, el kurd, explica que Larsson baixava del bus una parada abans per precaució i que no es fiava de la policia.

Larsson va escriure llibres i articles contra els grups neonazis, va ser consultat per Scotland Yard i l'OSCE i va crear els anys 80 el projecte Stop the Racism. "Tenia el millor arxiu d'Escandinàvia sobre extrema dreta, racisme i intolerància", explica Baksi, que recorda que Stieg "deia que hi havia tres fonts de problemes: el sexe, la raça i la classe social, i que a tot arreu hi ha gent dolenta i bona però que en les persones s'ha de buscar la part bona".

Gabrielsson afirma que "Stieg i Blomkvist s'assemblaven en la seva defensa de la integritat periodística i la llibertat d'opinió, i en la seva fe profunda en les capacitats de les dones". La seva companya atribueix les seves idees a la influència en la infantesa del seu "avi antinazi i de la seva àvia, amb els quals es va criar fins als 9 anys" perquè els seus pares no tenien diners. Larsson va viure en l'ambient pobre dels boscos suecs, a Ume, 600 quilòmetres al nord d'Estocolm, i allà va conèixer la seva dona, el 1972, en un míting contra la guerra del Vietnam.

EL NOVEL.LISTA COMPROMÈS

Larsson va usar la ficció per denunciar el que repudiava. "Les seves novel.les, plenes de suspens i acció, mostren la possibilitat d'anar contra les injustícies i maldats", opina Elin Sennerö, de l'editorial sueca de Larsson, Norstedts. Gabrielsson hi coincideix: "Creen l'esperança que es pot guanyar la 'gent dolenta'". Així, si la primera entrega denunciava l'abús de poder econòmic i els neonazis i defensava les dones, la segona ataca el tràfic de dones dels països de l'Est i les xarxes de prostitució.

Larsson, a qui apassionava la ciència-ficció i la novel.la negra, tenia, segons Baksi, "material per escriure 10 llibres" de Millennium, però només va poder entregar el tercer manuscrit a l'editorial poc abans de morir, sense veure encara publicat el primer volum, que va sortir el 2005. A Norstedts "sabíem que eren una cosa fora de sèrie", explica Sennerö. Baksi, a qui Larsson va convertir en personatge en el tercer llibre, recorda una trucada en què li anunciava que havia firmat un contracte "fenomenal" per tres llibres i que acabaria el quart: "Em va dir 'en 6 mesos seré un home milionari'". "Per a ell els diners no eren importants, sempre s'oblidava d'anar al banc a cobrar els xecs que li pagaven per articles i seminaris", afegeix Baksi.

L'HERÈNCIA

El quart llibre a què al.ludeix Baksi és una altra font d'enfrontament entre Gabrielsson i el pare i Joakim, el germà. ¿Quin és l'origen de la baralla? Com que Larsson va morir sense fer testament i sense casar-se, la legislació sueca va donar l'herència i els drets d'autor a la família biològica deixant la seva companya sense un cèntim. Després de quatre anys, el conflicte segueix viu als mitjans suecs i segur que continuarà donant titulars perquè Gabrielsson està escrivint un llibre denunciant tot el que ha passat després de la mort de Larsson. "Vull canviar les lleis sueques", afirma. "Stieg no s'hauria imaginat mai morir tan aviat, l'èxit de Millennium encara no era evident, no va pensar que el seu pare i el germà s¡'ho quedarien tot. Poques persones fan testament, ell n'era un més. Vam decidir que els ingressos dels tres primers llibres serien per a nosaltres, els del quart per a Expo i els del cinquè per a dones maltractades", explica Gabrielsson, que afegeix: "Els Larsson em van dir que em podia casar amb el pare si volia solucionar el problema". Per la seva part, Joakim assegura que ni ell ni el seu pare l'han exclòs: "Vam voler administrar el patrimoni conjuntament amb ella. Eva és un membre de la nostra família i volem tenir-hi una bona relació, però lamentablement ella no vol parlar amb nosaltres per arribar a cap acord".

"Stieg em va escriure dues setmanes abans de morir i em va dir que el quart llibre estava gairebé acabat. Després de la seva mort, el meu pare va tenir el manuscrit a les mans i l'hi va deixar a Eva. Després el manuscrit va desaparèixer al seu ordinador de manera misteriosa", afirma Joakim. Gabrielsson ho desmenteix: "No està acabat. El manuscrit no es va imprimir mai i ningú l'ha tingut a les mans".

Va afegir llenya al foc un testament que Larsson va fer el 1997 abans de viatjar a Etiòpia, d'on temia no tornar viu; cedia els seus escassos béns a un grup comunista. Segons Gabrielsson, no és legal perquè no està firmat per testimonis.

Les desavinences familiars no es queden només en el tema econòmic. Si Joakim diu que parlava cada setmana per telèfon amb el seu germà, que s'escrivien e-mails i es veien un parell de cops a l'any (vivien a Ume), Gabrielsson afirma que Joakim no havia anat mai a casa seva, que la majoria dels seus amics no sabien que tenia un germà i que "Stieg va mantenir les distàncies amb el seu pare i sobretot amb Joakim".

PIPPI AMB PÍRCINGS

Larsson va encertar el blanc a l'engendrar el personatge de Lisbeth Salander. Ella és aparentment vulnerable --menuda: metre i mig, menys de 50 quilos--; porta pírcings i tatuatges (entre ells, un drac a l'esquena que dóna títol a l'edició anglesa del primer llibre, The girl with the dragon tattoo); és una hacker brillant, venjativa, esquerpa. Víctima i botxí, li sobren motius per no refiar-se de la llei ni de la policia i no dubta a fer jus- tícia pel seu compte. Sota tutela de l'assistència social, gràcies a la seva feina de freelance per a una agència d'investigació, coneix Mikael, amb qui té una relació molt especial.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

"És un personatge que creix, que es fa enorme, immens, que t'enamora i s'allunya de les convencions, diferent de qualsevol heroi contemporani; una dona molt fràgil d'aspecte però molt autosuficient de personalitat, no compleix cap de les regles socials", explica Sílvia Sesé, editora de Destino. "Lisbeth Salander era la dona que no estimava els homes que no estimaven les dones", escriu Larsson a La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Per Baksi, "és un símbol de les dones maltractades de tot el món. Una barreja de Dulcinea del Toboso (Mikael es forma una imatge d'ella), dalai-lama, guerrera kurda amb kalaixnikov i Pippi Langstrump". Larsson es va inspirar justament en Pippi Langstrump, així l'anomena més d'una vegada al segon llibre, i així ho va explicar al diari Svensk Bokhandel: "Vaig pensar: '¿Quin aspecte tindria actualment? ¿Quina mena d'adulta seria? ¿Com la qualificarien? ¿Una sociòpata? ¿Una autista? ... No observa la societat de la mateixa manera que la resta de la gent. La vaig convertir en Lisbeth Salander, de 25 anys, una noia que se sent com una extraterrestre entre la gent". El cine i la TV ja li han posat cara, la de Noomi Rapace. La pel.lícula, dirigida per Niels Arden, i amb Michael Nyqvist com a Mikael, s'estrenarà al febrer a Suècia.

S'hauria veure què en diria Lars- son, de tot plegat, si encara visqués.