The Cramps, asos de sèrie B, perden el seu cantant

El cine de sèrie B i la cultura porqueria són avui clàssics del món pop, però no ho eren tant quan, fa més de 30 anys, The Cramps van assaltar la sala CBGB, de Nova York, per defensar un rock’n’roll barat i tenebrós, fascinat pels gadgets de baix pressupost i les pel·lícules de zombis. D’això s’alimentava un grup ara escapçat després de la mort del seu cantant, Lux Interior, dimecres als 62 anys, en un hospital de Glendale (Califòrnia), a causa d’un problema cardíac.

El seu nom real era Erick Purkhiser (Stow, Ohio, 1946) i va adoptar la identitat de Lux Interior inspirat per un anunci d’automòbils. The Cramps es van assentar en el seu cant psicòpata i la guitarra, carnissera i sexi, de la seva dona, Kristy Wallace, coneguda com a Poison Ivy. En la seva etapa clàssica, fins al 1985, el grup va prescindir de baix i els seus concerts eren rituals estridents, descompensats i orgullosament primitius. Van debutar a Europa el 1979, en una gira en què van exercir d’inaudits teloners de The Police.

El seu rock’n’roll cavernícola va acabar derivant en un gènere, psy­chobilly, del qual van ser pioners i que injectava cruesa punk de garatge i additius sinistres de gamma baixa (cine violent o de ciència-ficció cutre, mística vodú, paròdia de la pin up eròtica). De les seves limitacions en van fer virtuts, amb un so de guitarra brut, a cop de fuzz, una bateria minimalista i la veu desequilibrada de Lux Interior.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

En els seus quatre primers discos, Songs the Lord taught us (1980), Psychedelic jungle (1981, en què se’ls va unir el guitarrista Kid Congo Powers, futur bad seed de Nick Cave), Smell of female (1983) i A date with Elvis (1985), hi ha els pilars de l’imaginari de The Cramps: música per a una disbauxa terminal alimentada amb cine de John Waters i Roger Corman, mística trash i fetitxisme sexual.

A BARCELONA / Després de la baixista Candy del Mar, el grup va perdre una part del seu encant rupestre. Els seus discos es van fer més convencionals, encara que va ser llavors quan la seva popularitat va créixer i van captar un públic rocker ampli, més enllà de la seva secta de fans. A Barcelona van debutar per presentar un d’aquells treballs, Stay sick!, el 26 de març de 1990 a Zeleste (avui, Razzmatazz), amb Jesus Jones de teloners. Aquella nit, els seus seguidors van poder delectar-se amb una completa performance de Lux Interior, que va acabar seminu, amb tanga de vinil, grimpant per la torre d’amplificadors. The Cramps van tornar a la capital catalana dos cops més, el 1991 i el 1995, sempre a Zeleste. La seva trajectòria en l’última dècada es va desinflar i el grup no publicava cap disc amb material nou des de Friends of Dope Island (2003). Sense Lux Interior, la seva trajectòria ha de donar-se per tancada.