Manel presenta el seu primer disc, 'Els millors professors europeus', al Festival de Guitarra

Manel ha aconseguit en sis mesos el que a Antònia Font li va costar sis anys: propagar en capes de públic àmplies i diverses una proposta musical única, lleugerament excèntrica i alimentada d’un univers líric propi. I en català. A mig camí entre l’artesania del folk i la brillantor executiva del pop, el primer disc del quartet barceloní, Els millors professors europeus, suma noves adhesions cada setmana.

Fa gairebé un mes que van esgotar les entrades de l’Apolo. Actuaran en un format ampliat, amb músics de corda i vent, com al disc, però es resisteixen a donar al concert un aire de transcendència. Nois de caràcter reposat i relativista, els membres de Manel només aspiren a fer que la nit sigui «simpàtica» (segons Roger Padilla) i «distreta» (Guillem Gisbert).

SOBRETOT, MOLTA CALMA

L’efecte provocat pel seu primer disc no té precedents en la nostra escena. ¿Desconcertats? «No, ens adonem de la repercussió quan un concert s’omple. M’agradaria veure el que passa des de fora per poder-ho valorar», reflexiona Gisbert. Últimament, fins i tot entrevistar els Manel resulta gairebé tan difícil com U2. «Hi ha hagut un moment en què hem dit ‘prou entrevistes’, perquè ja en teníem prou i volíem recuperar la tranquil·litat».

DE LA REVETLLA AL CLUB ‘INDIE’

Una altra raresa: a Manel se’l pot veure tant a les festes de Badalona com al Circuit Folc o al festival indie Primavera Club. «Anem on ens programen», resumeix Padilla, encara que afegeix: «Però la nostra proposta sempre és la mateixa, independentment del context». Això sí, la seva preferència són els teatres. «És on encaixem més bé».

LA MÀGIA DE L’UKELELE

La seva inclusió al Festival de Guitarra està justificada, encara que el seu instrument fetitxe és l’ukelele. que va arribar a les seves mans a través d’un amic. «És semblant a la guitarra i fàcil de tocar, amb acords senzills», apunta Padilla. És un signe distintiu d’un so acústic que integra senyals de la música tradicional, encara que més intuïts que acadèmics. «Corrandes de la parella estable ve d’una idea equivocada de la tradició. La vam titular així sense saber si era una corranda. Després ens han dit que no ho és», assenyala Gisbert.

BÀLSAM ANTIDEPRESSIU

3Hi ha artistes que construeixen una teoria sobre el que ha de ser la seva música i després es dirigeixen a l’estudi. Amb Manel és a l’inrevés: van gravar les cançons i és ara quan es pregunten (i només si se’ls força a fer-ho) per què transmeten el que transmeten. «El que importa és cantar i tocar, més que teoritzar. Anem tirant i, si alguna cosa no ens agrada, no la fem», sintetitza Padilla.

Tant si és volgut com si no, el disc té propietats balsàmiques. Sonen com un consol anímic davant les adversitats. «Es tractava de no caure en la tristesa per la tristesa, que és un lloc comú del pop. El nostre és un to... no sé si frívol. Menys greu. Ja ens està bé», explica Gisbert. «Los Planetas, Herman Düne i Antònia Font no segueixen una estètica de la tristesa. Fan cançons lleugeretes, agradables...»

¿UNA CARRERA? ¿QUÈ ÉS AIXÒ?

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Una paraula provoca somriures als Manel: professionalització. «¿Què significa això?», es pregunta Roger Padilla. «Nosaltres ara només volem tocar en elmàxim nombre de llocs possible», replica. No pensen en el seu segon disc. No parlen de construir cap carrera. La seva intenció és «anar fent».

En aquest punt del diàleg, l’entrevistador experimenta lleus indicis d’ansietat. Sembla que res treu els Manel d’un estat entre contemplatiu i inanimat. Descriuen la pluja de crítiques positives com a «agradable». No s’immuten de cap manera. Però, sentin, ¿això és normal? ¿Modèstia calculada? Per fi reaccionen: els quatre riuen. «Sí, tot això no és més que la imatge que volem donar –ironitza Padilla–. Ho vam decidir en una reunió».