«Només et diu boig qui no sap què significa en realitat»

Mercè Torrentallé és dissenyadora gràfica, està casada i té tres fills. Ha fet de la ploma i el pinzell la seva espasa en la lluita contra l’estigma que imposem als afectats per malalties mentals com la que li van diagnosticar fa deu anys: l’esquizofrènia. Les seves pintures són finestres obertes a les incògnites de la malaltia, respostes que il·luminen la seva vida i tornen el respecte als que la pateixen. Els seus quadros es poden veure fins al 15 de juliol a Balaguer, on divendres presentarà el seu llibreEsquizofrenia, locura o realidad(Abadia editors).

–Expliqui’m l’esquizofrènia.

–Imagini una casa amb totes les connexions elèctriques. En un moment determinat, sobrecarreguem les connexions i, ¿què passa?

–Salten els ploms.

Així passa en l’esquizofrènia. Podria ser que els cables de la instal·lació ja no fossin gaire bons, per herència genètica. I que hi hagués massa aparells connectats alhora, per situacions de gran estrès. Ens quedem sense llum en algun moment, però no a les fosques per sempre.

–¿Què va desencadenar el seu brot?

–Temia que els meus fills caiguessin en el món de les drogues. I de la por, vaig passar a l’obsessió.

–¿Quin va ser el detonant?

–Vaig començar a veure fantasmes, monstres i àngels, i creia que allò era la realitat. Em van haver d’internar tres setmanes.

–¿Què sent que va ser el més dur?

–Sortir al carrer i enfrontar-me a la mirada de la gent. Per sort o per desgràcia visc en un poble i amb els meus fills petits el que més temia era que els poguessin dir que la seva mare estava boja. Sí, el gran temor és que et diguin boja. Fins que acceptes la malaltia. Qui coneix un malalt mental i sap com es pateix, no li diu boig. Només ho diu qui no sap què significa en realitat. Sortir al carrer i sentir-me jutjada em feia voler desaparèixer. Per això una de les meves pintures és una ciutat amb ulls. La ciutat que tems mira i jutja.

–¿Com ho van viure els seus fills?

Amb molta normalitat. El seu pare

mai no els va ocultar res. El suport de família i amics és essencial.

–¿Què més s’agraeix?

–La labor de les associacions de familiars de malalts mentals.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

–¿I a la societat, què li demana?

–Que ens permeti treballar, en horaris flexibles o mitja jornada, però, encara que sigui amb poca cosa, necessitem sentir-nos realitzats.