Capa i Taro tornen a BCN

el 5 de agost de 1936, dos fotògrafs inexperts i militants van arribar a Barcelona per enfrontar-se a l’oportunitat de la seva vida: fer arribar a les revistes il·lustrades de tot el món les imatges de la tragèdia que començava a Espanya. Ell, Robert Capa, va sortir de la prova reconegut com el millor fotògraf de guerra del món. Ella, Gerda Taro, va morir aixafada per un tanc a Brunete al cap d’un any i el seu record va quedar eclipsat. Avui tots dos, i amb ells les imatges dels milicians i milicianes exultants del 1936, dels soldats combatent, dels mítings enardits, de les víctimes civils dels bombardejos i dels refugiats fugint a peu, tornen simbòlicament a la ciutat. El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) obre avui al públic una doble exposició dedicada a tots dos: Això és la guerra! Robert Capa en acció i Gerda Taro, produïda pel Centre Internacional de Fotografia (ICP) de Nova York, amb més de 200 fotos que es podran contemplar fins al 27 de setembre.

«És el retorn a casa de Capa i Taro, al lloc que va marcar les seves vides, la ciutat que els va introduir a Espanya i en la guerra», va manifestar ahir la comissària de l’exposició sobre la fotògrafa, Kristen Lubben. La relació dels visitants amb les imatges, va reconèixer Lubben, no serà la mateixa que a Nova York: «Això és la vostra història». En efecte, la mostra de Capa recull les imatges de la mort d’un milicià a Còrdova el 1936 i el final de la guerra a Catalunya, com ara combats al Segre i civils fugint cap a la frontera (a més a més de reportatges sobre la guerra a Xina, el Dia D i la presa de Leipzig) i la de Taro els primers dies de guerra a Barcelona, víctimes dels bombardejos a València i Màlaga, combats a Còrdova, Segòvia, Navacerrada, Madrid i Brunete.

¿ON VA CAURE EL MILICIÀ? / Mostrar a Espanya tot el material disponible (centenars de fotografies en els dos catàlegs editats pel MNAC) tindrà també un altre efecte: «Esperem que obri portes a més investigacions», va afegir Lubben. De fet, un estudi del professor de la Universitat del País Basc José Manuel Susperregui ha partit de les 40 imatges de la mort d’un milicià, exhibides per primera vegada en el catàleg de l’exposició, per apuntar que el lloc on es va captar la foto del milicià caigut no va ser Cerro Muriano sinó una altra localitat de Còrdova, Espejo. «És una qüestió oberta», va reconèixer ahir Cynthia Young, comissària d’Això és la guerra!.

La base de les dues exposicions són les investigacions dels biògrafs de Capa (el desaparegut Richard Whelan) i Taro (Irme Schaber). Cynthia Young explica que l’objectiu de la mostra és mostrar com treballava el fotoperiodista, a través de sis històries examinades exhaustivament, «en la primera guerra en què el lector es va poder trobar a casa seva de forma molt immediata les imatges d’un conflicte bèl·lic». L’exposició, enumera, mostra «com fotografiava, els seus negatius i fulls de contactes, com actuava la censura militar, com editaven les imatges les revistes...».

TARO, PER DRET PROPI / De les dues mostres, la que suposa una aportació més innovadora és la dedicada a Gerda Taro. «Va ser el resultat d’un esforç per destacar la seva independència com a fotògraf: havia quedat en l’ombra –va valorar ahir Lubben–,

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

com la figura romàntica vinculada a Capa, però ha de ser reconeguda com una fotògrafa per dret propi». Tota la seva obra coneguda es resumeix en un any de feina a Espanya, primer firmant sota el pseudònim col·lectiu Capa, després com a Capa / Taro i només finalment amb la seva pròpia firma. La investigació per a aquesta exposició va permetre diferenciar el treball de Capa i Taro, que moltes vegades s’ha confós. Des del principi hi ha característiques distintives, que ahir va detallar Lubben: «Taro estava més influïda per la fotografia avantguardista russa i alemanya, amb enquadraments i diagonals marcats i imatges estàtiques i heroiques a l’estil de Ródtxenko. Va destacar el paper de les dones milicianes, armades i amb uniforme, que representaven la nova dona. Per a Capa, en canvi, és més important el moviment del cos, l’energia humana».

Segons Lubben, hi ha uns quants motius que expliquen l’oblit de Taro, a més a més de la seva condició de dona relegada pel seu company masculí: el fet que Capa no parlés d’ella («va quedar traumatitzat per la seva mort») i que la seva evident militància comunista fos incòmoda en la postguerra. L’ICP ha lluitat en els últims anys per aconseguir una reparació històrica. La consagració seria que la famosa foto del milicià fos obra seva. «Però això és molt improbable», va sentenciar Young.